No mires arriba (Don’t Look Up)

Cap on mirem?

cartell/imbd.com

Adam McKay dirigeix aquesta pel·lícula sobre un cometa que s’acosta al planeta Terra i està previst que el seu impacte el destrueixi en sis mesos i catorze dies, segons els científics. Aquest fet el descobreix Kate Dibiasky, astrònoma i estudiant de doctorat de la Universitat de Michigan, sota la direcció del Doctor Randall Mandy. Tots dos intentaran avisar de la catàstrofe que s’acosta. El seu primer intent serà reunir-se amb la presidenta dels Estats Units, Janie Orlean, que no farà cas del seu avís. Després, utilitzaran els mitjans de comunicació tradicionals i les xarxes socials per fer arribar el seu missatge al gran públic. Això, primer els convertirà en víctimes d’aquests mitjans perquè els caricaturitzen. Posteriorment, es crearà un debat social sobre si l’amenaça és real o no, o si el material que conté el cometa, fins i tot podria reportar beneficis econòmics. La narració retrata molt bé la societat actual, on els temes seriosos, sovint, es tracten amb superficialitat i el poder polític només es mou a través de dos interessos: l’electoral, a curt termini i l’econòmic, a mig/llarg. Un bon film que, en certes escenes i amb alguns personatges, cau massa en la caricatura fàcil, però que compta amb un magnífic final.

Tenet

Els espies del temps

cartell/imbd.com

Christopher Nolan dirigeix aquesta pel·lícula sobre espies i viatges en el temps. El Protagonista treballa per a la CIA quan aquesta li encarrega, a través de l’organització Tenet, indagar l’origen d’unes bales que es mouen a la inversa. Després d’una sèrie d’investigacions descobreix que l’oligarca rus Andrei Sator n’és el distribuïdor. El Protagonista haurà  d’impedir els plans d’Andrei per destruir el món, i, per fer-ho haurà d’esbrinar la relació entre les bales d’Andrei i els viatges en el temps. La narració, però, s’acosta més a la típica pel·lícula d’espies que als clàssics del subgènere de viatges en el temps. Una narració que ens parla de la identitat com a concepte difús, ja que tots portem una màscara preconfigurada pel nostre passat. També la religió i la filosofia hi són presents. El film està molt ben construït audiovisualment, tanmateix, arriba un moment en què el fet que l’argument es basi en moviments endarrere a través del temps pot arribar a  confondre l’espectador.

Yesterday

Una cançó d’amor… als Beatles

cartell/imbd.com

Danny Boyle dirigeix aquesta pel·lícula sobre un món que no coneix els Beatles. La narració comença quan Jack Millan, un jove cantant d’un petit poble anglès que treballa en un supermercat, és atropellat per un autobús anant amb bicicleta, en el context d’una apagada elèctrica general d’àmbit mundial. Quan es desperta, es troba en una societat que no recorda els Beatles, ni en troba cap rastre enlloc. Veient el panorama, Jack decideix aprofitar totes les cançons del conjunt de Liverpool i fer-se-les seves. Una narració que tracta temes com les relacions de parella en el context professional, la fama i el seu cost. També proposa una reflexió sobre quina seria la reacció de la societat actual si s’estrenessin algunes obres de la història de la música com a noves.  A més a més, no deixa en gaire bon lloc un màrqueting que, en nom de la bona publicitat, pot esvair el poder de les grans creacions. Una molt bona pel·lícula que t’atrapa amb la seva originalitat, però que hom té la sensació que es podria haver convertit en una obra mestra si hagués aprofitat més la idea inicial.