Cora Rosell, el mètode Stanislavski com a eina per fer, ensenyar i dirigir interpretació:“Aquest mètode et permet connectar els teus autèntics sentiments com a persona amb l’emoció que vols expressar com a personatge”
Cora Rosell a La Diana/Joel Medir
Cora Rosell és una productora, directora i actriu. Aquest mes de setembre obrirà oficialment l’Escola de Teatre la Diana a Girona, dirigida a qui vulgui professionalitzar-se en el món de la interpretació. Una escola basada en el mètode Stanislavski. En aquesta entrevista ens parla d’aquest projecte, però també de la seva trajectòria professional i la seva visió del món del teatre i del cinema.
Ester Bertran, la càmera com a eina per narrar històries: “M’agrada el documental, la ficció i també coses còmiques. Potser sóc un cas una mica estrany. No em vull tancar: m’agraden les pel·lícules de terror i també m’agrada l’humor”
Ester Bertran en el seu domicili/Aleix Cabarrocas
Ester Bertran Ferrer és una periodista o, tal com ella es defineix en el seu Twitter, “una comunicadora audiovisual i periodista”. Actualment, treballa al programa Tot es mou de TV3. Aquest febrer va guanyar el Premi Carles Rahola de periodisme al Millor Treball per Televisió pel seu documental El Monstre de Banyoles. A hores d’ara, en ple confinament i aprofitant el fet que viu en una de les Cases de l’Onyar de Girona, va fer un homenatge a diversos col·lectius a través del mapping. En aquesta entrevista, repassem la seva trajectòria i conversem sobre el cinema i el periodisme.
Mateu Ciurana, el comunicador que fa cinema: “Ser director de cinema era una vella vocació“
Mateu Ciurana davant el Centre Cívic i Cultural “La Sitja” de Fornells de la Selva/Joel Medir
Mateu Ciurana és un comunicador que fa cinema. En aquesta entrevista ens repassa la seva llarga trajectòria a la ràdio i aquests sis anys que porta dirigint curtmetratges. Precisament, ara acaba de rodar l’últim, En Venda, del qual n’és actor, director, guionista i productor.
Jordi Pons, director del Museu del Cinema: “El patrimoni històric del cinema no són només les pel·lícules”
Jordi Pons en el Museu del Cinema/Joel Medir
Jordi Pons és el director del Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol de Girona. Aquest va ser el primer museu del cinema obert al públic a l’Estat Espanyol, aquest any s’han complert vint anys de la seva inauguració. En aquesta entrevista ens parla sobre el Museu i també sobre el present, el passat i el futur del cinema.
” ‘L’Assaig’ és una mena de recerca de les diferències entre el llenguatge del cinema i el del teatre.”
Lluís Baulida a la Plaça de Sant Narcís (Girona)/Joel Medir
Lluís Baulida i Burset és un cineasta gironí que, després de llicenciar-se en Econòmiques, va fer un màster en direcció i producció cinematogràfica per l’Escuela de Artes Visuales de Madrid. Ha dirigit dos curtmetratges, Els diumenges(2000) i Els matins (2004). Últimament, ha dirigit el seu primer llargmetratge: L’assaig (2014), que s’estrenarà a Girona el pròxim dia 6 de novembre. També va conrear el teatre, va ser durant vuit anys cap de producció del FITAG (Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona), però ell es considera bàsicament un home de cinema.
Per què després d’estudiar Econòmiques va fer un màster en direcció i producció cinematogràfica?
Més que un canvi, és el temps en què t’arriba la passió. Quan em va tocar triar carrera no en tenia ni idea de què volia fer… Va ser al mig d’estudiar Econòmiques, quan vaig decidir que em volia dedicar al món del cinema. Vaig acabar i després vaig anar a Madrid a estudiar cinema.
Què és per a vostè el cinema?
Com que sóc un romàntic, m’agrada pensar en el cinema com una eina o com un art transformador/a de la percepció individual del món… Però reconec que és una visió molt positivista de l’ésser humà i de l’art.
En té una altra visió més pràctica?
La visió pràctica és que les pel·lícules són articles de consum d’un sol ús i que l’espectador molt rares vegades es deixa influenciar per una pel·lícula. Al cap de cinc minuts ja la té oblidada.
O sigui que creu que només el públic més ben preparat pot transformar la seva visió del món veient una pel·lícula?
Això depèn de la permeabilitat o la impermeabilitat que tingui cadascú com a persona respecte al món que l’envolta. A mi m’agrada pensar que la ficció ens educa per a la vida. La ficció ordena una mica el caos que és la vida.
Quins són els seus referents cinematogràfics?
És que n’hi ha tants… no? A mi m’agrada molt pensar en Kubrick com a cineasta total. Un experimentador dins d’un vessant molt comercial, però Kubrick és el cineasta de referència per a mi. Tanmateix, em considero més influenciat pel cinema oriental que no pas per l’occidental: prefereixo la contemplació a l’acció.
Es considera un director costumista? Ho dic per què els seus dos curtmetratges ho són bastant…
Entenc que m’ho diguis pel primer. Però, el segon no té una posada en escena gaire costumista. La veritat és que hi ha molta gent que m’ho diu. Al final hauré de pensar que el meu cine és costumista!!
Ho diu amb una certa resignació…
No, és només que procuro introduir sempre un cert element de màgia dins la narració. Com a mínim, en el segon curt i en el primer llargmetratge que he fet el regal pot tenir una visió una mica costumista… Però si el desemboliques i mires a dins hi ha un component de màgia. Penso que el cinema, com a eix transformador, ha d’incorporar, en alguna mesura, un element de màgia. Un element que no sigui creïble en la realitat implacable.
Després de dos curtmetratges, ha signat el seu primer llargmetratge, L’assaig. Què l’ha portat a decidir fer aquest pas?
Estava sense feina i la perspectiva de trobar-ne era molt terrible. Vaig pensar què era el que sabia fer, el què podia fer, amb què podia posar-me dins del mercat amb una certa gràcia i vaig pensar que aquesta era la millor opció.
Vostè en la seva pel·lícula planteja la filosofia que la vida és una gran obra de teatre. Ho creu realment?
És que és així!! Tot és una farsa!! Si tu analitzes el teu dia a dia: el personatge principal de la teva vida ets tu i hi ha uns personatges secundaris que van canviant: el matí a l’hora d’esmorzar és la teva família, a la feina potser són uns que no et van ni et venen, potser hi ha el dolent de la pel·lícula… Al final necessitem la ficció per ordenar el caos que és la nostra realitat.
Tinc la gran sort d’haver dirigit obres de teatre i també d’haver dirigit una pel·lícula. Els dos llenguatges a mi m’apassionen. L’Assaig és una mena de recerca de les diferències entre el llenguatge del cinema i el del teatre.
Però, per què creu que el cinema ha utilitzat el teatre en els seus últims plantejaments argumentals?
Bé, és recurrent, eh!!! És la diferència entre les arts escèniques i les arts visuals: en un cas estàs veient la realitat i en l’altre cas, la representació de la realitat. Per tant, la implicació de l’espectador en una obra de teatre sempre és molt més potent que en una pel·lícula. Aquest interès del cinema per intentar captar aquesta activitat de l’espectador ha existit des de sempre.
Els seus anys en el teatre què aporten al seu cinema?
Jo, del cinema, n’he estat un enamorat a primera vista i, en canvi, del teatre, me n’he enamorat quan l’he conegut. Si no hagués fet aquest procés, potser aquesta pel·lícula no l’hauria rodat d’aquesta manera.
Se sent més còmode fent teatre o cinema?
En el cinema perquè és el mitjà que conec més bé. Em considero un professional del cinema i un aprenent del teatre.
Un aprenent tot i la trajectòria?
I tant!! No tinc el bagatge suficient per considerar-me un professional del teatre.
Vostè ha dirigit, produït i realitzat. Algun dia s’atrevirà a fer de director i actor en un mateix film?
Absolutament no!! He fet un petit cameo a la pel·lícula, com feia en Hitchcock. Però, actuar és una altra cosa, s’ha de tenir fusta, és una professió, s’ha de saber molt bé el què es fa. Sóc de l’opinió que els actors són molt necessaris en el cinema, no com pensen altres directors.
Què n’opina de la crisi del cinema a Catalunya?
És molt trist. La situació del cinema a Catalunya és molt trista perquè no hi ha lloc on agafar-se.
És molt pessimista, no?
No sóc pessimista, sóc realista. Una persona que vol fer cinema avui a Catalunya ho té molt malament. Malgrat que pugui semblar que els mitjans per fer cinema s’han modernitzat molt amb el digital… i una merda!!! Per fer cinema es necessiten diners, t’agradi o no t’agradi. Aconseguir diners per fer una pel·lícula a Catalunya és una odissea.
Una odissea?
És patètic com els que manen s’omplen la boca d’indústries culturals i coses que en realitat no existeixen, són entelèquies nues i crues. Si existeix un món cultural en aquest país, és perquè hi ha una sèrie de gent que no concep la seva vida d’altra manera que fent cultura, entre els quals m’incloc. A partir d’aquí, lluitem contra vent, marea i gegants i molins de vent per tirar endavant la vida i arribar a final de mes que és molt complicat.
Quin creu que és, en aquest sentit, el millor model per finançar una pel·lícula?
Cada pel·lícula ha d’escollir el seu camí a l’hora de trobar finançament. No hi crec massa en models estàndard i produccions automatitzades.
Per què?
A vegades sembla que fer pel·lícules sigui com fer sabates, i és una cosa totalment diferent. Una pel·lícula és una cosa viva, concreta, que va dirigida a un sector determinat de la societat. No totes les pel·lícules s’han de fer per un únic sector de públic que és el que les grans majors han decidit que són els adolescents, els projectes d’adolescents i els adolescents eterns.
Així, doncs, creu que la cartellera només va dirigida a aquest públic adolescent?
Crec que si alguna cosa es pot fer des del vessant públic, és intentar contrarestar el poder que tenen les majors per fer més diversa l’oferta cinematogràfica.
O sigui aconseguir que la cartellera no sigui tan hegemònica?
És que és un drama, perquè per exemple la meva pel·lícula està concebuda per ser vista en una sala de cinema. Si tu la veus en una sala de cinema, reps molt més imputs que si la veus a casa, encara que sigui en una pantalla gegant. Anar al cinema és una cerimònia, un ritual, entres amb un munt de desconeguts i comparteixes una gravació… és com el qui va a missa!!
Creu que hi ha un determinat tipus de cinema que no arriba a l’espectador?
Crec que no es fan els esforços culturals com a societat per entendre que el cinema és un fenomen divers. S’entén que hi ha un tant per cent molt elevat de la gent que va al cinema per distreure’s, perfecte, collonut… Però, potser també hi ha una altra mena de gent que vol una altra mena d’experiència.
S’han d’establir més sinergies entre el cinema i el teatre?
Bé, hi ha una sinergia claríssima: La gent que vagi a veure la meva pel·lícula tindrà ganes d’anar a veure una obra de teatre. En l’àmbit industrial, Catalunya és un país molt petit, i, obligatòriament els actors, per parlar d’un element clau en les dues arts no són tants. Per tant, el nostre país difícilment tindrà un star system només cinematogràfic perquè la mesura del mercat fa molt difícil que existeixi.
“Les cartelleres estan pensades amb una finalitat financera i econòmica”
Isaki Lacuesta en el pregó de les festes de Sant Narcís (Girona)/Joel Medir
Isaki Lacuesta (Girona, 1975) és un director de cinema gironí que va guanyar la Concha de Oro a la 59a edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià per la pel·lícula Los pasos dobles (2011) i últimament ha dirigit Murieron por encima de sus posiblidades, un film sobre la crisi econòmica.
“El cinema és una manera molt bonica de treure coses de dintre, de buidar l’ànima”
Clàudia Ballester és una sonidista gironina. Està en plenes pràctiques i fent feina en diversos Projectes de Final de Carrera de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya). Ja ha participat en el rodatge d’alguns curts i actualment està treballant en una pel·lícula de Pere Vilà. En aquesta entrevista ens explica en què consisteix la seva feina i com veu el món del cinema.
citizenjoel 