Irrational Man

La irracionalitat de cert intel·lectualisme

cartell/impawards.com

Aquest film escrit i dirigit per Woody Allen ens parla d’un professor de Filosofia sense il·lusió per la vida fins que decideix cometre el crim perfecte. Això serveix al geni novaiorquès per criticar un cert intel·lectualisme (sobretot universitari) que es creu amb superioritat moral respecte a la resta de les persones a causa de la seva pretesa saviesa. Però, a més a més, ens vol fer reflexionar sobre els límits de la llibertat individual, de la justícia i de la injustícia en un món que no admet (o no vol admetre) els matisos de les situacions i que tot ho voldria veure en blanc i negre. Un film entre el misteri- amb clares referències a Hitchcock- i la comèdia negra de Woody Allen que recupera el seu millor nivell respecte a altres films dels seus últims anys.

El virus de la por

El virus dels rumors

cartell/cinematruffaut.com

Ventura Pons porta al cinema l’obra de teatre El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró. L’obra i la pel·lícula expliquen la mateixa història: una nena que veu (o li sembla veure) com el seu monitor de natació li fa un petó als llavis a un altre alumne. Quan acaba la classe, la nena ho narra als pares. Ràpidament, el rumor s’expandeix per les xarxes socials, creant tota mena de tensions. El film té un toc postmodern i un final obert que aconsegueix, tot i el seu petit pressupost, ser una petita gran obra sobre un tema molt actual: la rapidesa en què corren les notícies, independentment de la seva veracitat. Tot i això, a la història se li podria treure més joc.

La visita (The visit)

La por segons Shyamalan

cartell/imbd.com

Aquest film de Night Shyamalan és una pel·lícula de terror amb tocs d’humor. Una por subtil que manté la tensió del film fins al final. L’argument es basa en el fet que els germans Becca i Tyler passaran una setmana a casa dels seus avis materns, a qui no coneixen a causa d’una discussió que van tenir els avis amb la seva mare. Una setmana que gravaran amb les seves càmeres amb l’objectiu de fer-ne un documental i fer parlar a la seva família del passat i descobrir els motius de l’enfrontament entre mare i avis. Ben aviat notaran actituds rares en els seus avis. Una pel·lícula que sap combinar la por amb alguns tocs de comèdia i convertir l’argument en realista jugant amb l’ambigüitat de l’origen del terror, permetent fer volar la imaginació de l’espectador i dels mateixos adolescents protagonistes. Tot i això, aquest film no deixa de ser una obra menor dins la filmografia d’aquest director.

Mientras seamos jóvenes (While we’re young)

A la recerca de la joventut perduda

cartell/imbd.com

Noah Baumbach dirigeix aquest film sobre una parella que passa la crisi dels quaranta i intenta retrobar la joventut perduda. A més a més, el director aprofita l’obra per reflexionar sobre la industrialització del cinema i mostrar una societat que de tant sobreinformada està desinformada. A part de ser una crítica a cert model de documentals que, en alguns casos, s’han convertit en un producte de consum més on no importa enganyar l’espectador si serveix per guanyar diners i fama. Una pel·lícula, amb un cert to autobiogràfic, que es vol emmirallar amb Woody Allen, però que no aconsegueix trobar el to de comèdia del geni novaiorquès. El film destaca bàsicament en el seu valor com a gran reflexió sobre els elements ja esmentats i també sobre el mateix ofici de director.