…Ready Player One (2018)

cartell/imbd.com

Avui, dia 4 de desembre de 2020, podreu veure a La1 a les 22:10 aquest film de Steven Spielberg. Es basa en la  la novel·la homònima d’Ernest Cline.

La pel·lícula se situa l’any 2045 i és narrada pel protagonista Wade Watts (Tye Sheridan). Wade viu en un barri marginal a Colombus. La seva vida real és molt avorrida i monòtona. Però, com la majoria de la gent, en té una altra de més interessant: la que viu a través del joc de realitat virtual  Oasis en la que es fa dir Parzival. Allà pretén trobar l’ou de pasqua (una mena de missatge ocult en el joc) que li permetria convertir-se en propietari de la companyia que distribueix Oasis. Per això, també necessita conèixer la vida del seu creador,  James Halliday (Mark Rylance). Parzival, però, haurà de vigilar amb els Sixters, una banda creada per l’empresa de la competència en el mercat dirigida per  Nolan Sorrento (Ben Mendelsohn), que també vol descobrir el tresor i quedar-se amb Oasis.

Podeu llegir la meva crítica aquí.

Director: Steven Spielberg

Guionistes: Ernest Cline, Zak Penn

Repartiment: Tye Sheridan, Olivia Cooke, Ben Mendelsohn, Mark Rylance, Simon Pegg, T.J. Miller, Hannah John-Kamen, Win Morisaki, Philip Zhao, Julia Nickson, Kae Alexander, Lena Waithe, Ralph Ineson, David Barrera, Michael Wildman, Lynne Wilmot, Carter Hastings, Daniel Eghan, Gem Refoufi

Entrevista a Mateu Ciurana

Mateu Ciurana, el comunicador que fa cinema: “Ser director de cinema era una vella vocació

005.1
Mateu Ciurana davant el Centre Cívic i Cultural “La Sitja” de Fornells de la Selva/Joel Medir

Mateu Ciurana és un comunicador que fa cinema. En aquesta entrevista ens repassa la seva llarga trajectòria a la ràdio i aquests sis anys que porta dirigint curtmetratges. Precisament, ara acaba de rodar l’últim, En Venda, del qual n’és actor, director, guionista i productor.

Continua llegint

Ready Player One

El joc de viure 

readyplayerone.jpg

cartell/imbd.com

Steven Spielberg dirigeix aquesta gran pel·lícula que és un homenatge al cinema, sobretot dels anys vuitanta,  als videojocs i a la cultura pop en general.  L’acció se situa l’any  2045 després d’una greu crisi econòmica mundial que canvia totalment l’economia i la manera de viure, ja que  la gent ha deixat de tenir vida social real i l’ha substituït, en gran part, per  un gran joc de  realitat virtual, Oasis.  El seu creador, James Hallyday, abans de morir va deixar un últim repte: el qui sigui capaç de trobar l’ou de pasqua virtual (missatge ocult) que té amagat, es convertirà en l’amo de la seva empresa. El protagonista del film és Wade Wat, que es  posa el nom de Parzival en el joc,  és un dels jugadors que intentarà aconseguir l’ou per treure la seva família de la pobresa.  Un film que reivindica la humanitat enfront de les xarxes socials i Internet en general.  El missatge és clar: la vida real i la  virtual no tenen res a veure i no s’han de confondre. També ens convida a no perdre mai el contacte amb la realitat. Una molt bona obra pensada especialment per cinèfils, que fa un repàs per la història del setè art, fent un repàs exhaustiu per la fantasia i la ciència-ficció més moderna. Però, aquest també és el seu principal defecte, ja que hom no la pot gaudir plenament, si no entén algunes referències  que poden ser desconegudes per a molts espectadors.

Continua llegint

…Desconexión (Disconnect) (2012)

disconectimbd
cartell/imbd.com

Avui, dia 16  de març de 2018, podreu veure a Antena3 a les 22:10 aquest film de Henry Alex Rubin. Va formar part de la secció oficial, fora de competició, del Festival de Venècia.

La pel·lícula explica els embolics que tenen diverses persones a causa d’Internet i les xarxes socials: la periodista Nina Dunham (Andrea Riseborough), Jason (Colin Ford) i el seu amic Frye (Aviad Bernstein), Rich (Jason Bateman)  i el jove matrimoni format per Dereck (Alexander Skarsgård) i Cindy (Paula Patton).

El director va explicar en una entrevista quina és la pregunta que planteja la narració: “la tecnologia fa més senzilla o més complicada la comunicació entre les persones?”. Una pel·lícula que mostra perfectament tots els problemes que poden generar les xarxes socials a causa del mal comportament de les persones.

Director: Henry Alex Rubin

Guionista: Andrew Stern

Repartiment: Jason Bateman, Hope Davis, Frank Grillo, Michael Nyqvist, Paula Patton, Andrea Riseborough, Alexander Skarsgård, Max Thieriot, Colin Ford, Jonah Bobo, Haley Ramm, Norbert Leo Butz, Kasi Lemmons, John Sharian, Aviad Bernstein, Marc Jacobs, Kevin Csolak, Antonella Lentini, Tessa Albertson, Erin Wilhelmi

El virus de la por

El virus dels rumors

Cartell/cinematruffaut.com
cartell/cinematruffaut.com

Ventura Pons porta al cinema l’obra de teatre “El principi d’Arquimedes” de Josep Maria Miró. L’obra i la pel·lícula expliquen la mateixa història: una nena que veu (o li sembla veure) com el seu monitor de natació li fa un petó als llavis a un altre alumne. Quan acaba la classe, la nena ho explica als pares. Ràpidament el rumor s’expandeix per les xarxes socials, creant tota mena de tensions. El film té un toc postmodern i un final obert que aconsegueix, tot i el seu petit pressupost, ser una petita gran obra sobre un tema molt actual: la rapidesa en què corren les notícies, independentment de la seva veracitat. Tot i això,  a la història se li podria treure més joc.

Continua llegint

Mientras seamos jóvenes (While we’re young)

A la recerca de la joventut perduda

Cartell/imbd.com
cartell/imbd.com

Noah Baumbach dirigeix aquest film  sobre una parella que passa la crisi dels quaranta i intenta retrobar la joventut perduda. A més a més, el director aprofita l’obra per reflexionar sobre la industrialització del cinema i mostrar una societat que de tant sobreinformada està desinformada. A part de ser una crítica a cert model de documentals que, en alguns casos, s’han convertit en un producte de consum més on no importa enganyar l’espectador si serveix per guanyar diners i fama. Tot això, en una pel·lícula, amb un cert to autobiogràfic, que es vol emmirallar amb  Woody Allen, però que no aconsegueix trobar el to de comèdia del geni novaiorquès i destaca bàsicament en el seu valor com a gran reflexió sobre els elements ja esmentats i també sobre el mateix ofici de director.

Continua llegint