Doctor Strange en el Multiverso de la Locura (Doctor Strange in the Multiverse of Madness)

La bogeria dels universos paral·lels

cartell/imbd.com

Sam Raimi dirigeix aquesta nova pel·lícula sobre el personatge de còmic de Marvel, el mag Doctor Strange. La narració comença quan el Doctor Strange coneix América Chavez, una noia que afirma que prové d’un univers paral·lel i que té el poder de moure’s a través del multivers dels universos paral·lels. A més a més, és perseguida pel Dimoni. Per combatre’l, Strange es posa en contacte amb Wanda Maximoff i descobreix que s’ha tornat malvada, ja que el seu únic objectiu és anar a viure a una realitat on els seus fills encara siguin vius. La narració és una gran reflexió sobre el destí, i també sobre la manera de gestionar el dol, sigui el de perdre un amic o, sobretot, de sobreviure als fills. A més a més, també ens convida a pensar fins a quin punt les accions perverses són justificables o no en nom d’un bé superior com pot ser salvar la humanitat. Un bon film que, enmig d’una excessiva presència de les imatges de les batalles, desaprofita les reflexions interessants que conté sobre la vida.

Continua llegint

Alcarràs

L’última collita

cartell/imbd.com

Carla Simón dirigeix aquesta pel·lícula sobre la vida al camp i la seva particular lluita per sobreviure. Per fer-ho, ens mostra la família Solé que es dedica al cultiu del presseguer. Aquesta família està a punt de perdre les seves terres després de vuitanta anys, mentre la casa del costat ja han decidit deixar l’ofici i dedicar-se a instal·lar-hi plaques solars. En aquest punt, tots els membres es reuneixen per passar l’últim estiu junts per dur a terme l’última collita. La narració evidencia els problemes de la pagesia actual, sense idealitzar-la en cap moment, exhibint-ne les coses bones, però també alguns punts foscos. A més a més, reflecteix les diverses visions del món (de la pagesia) que tenen les diferents generacions. Una magnífica pel·lícula que va de menys a més i que és tota una obra d’art audiovisual.

Continua llegint

Compartimento Nº 6 (Compartment No. 6) (Hytti nro 6)

Viatge cap a Kanozero.

cartell/imbd.com

Juho Kuosmanen dirigeix aquesta adaptació lliure de la novel·la homònima de Rosa Liksom. La protagonista de la pel·lícula és Laura, una estudiant finlandesa d’arqueologia que viu a Moscou. Fa un viatge amb tren cap a Múrmansk per estudiar els Petròglifs (la imatge creada mitjançant la retirada de part de la superfície d’una roca per incisions) de Kanozero. Durant el trajecte amb el tren, en el compartiment, Laura tindrà de company el paleta rus Ljoha. Dues persones completament diferents que s’aniran coneixent durant el recorregut, mentre ens van mostrant que pertanyen a dues cultures oposades, tant de classe social com de país. Unes diferències que no deixen de reflectir la divergència de mentalitat entre una occidental, com la protagonista, i el seu company rus. La narració, però, és un cant a l’empatia i al respecte cap a totes les cultures. Un bon film, que va de menys a més, amb un final coherent amb la resta de la història.

Continua llegint

CODA : Los sonidos del silencio

El SOS dels pescadors i dels sords

cartell/imbd.com

Siân Heder dirigeix aquesta pel·lícula que és un remake de la pel·lícula francesa La familia Bélier (La Famille Bélier) (2014). La protagonista és la jove Ruby Rossi, filla oient de pares sords i l’única de la família amb capacitat de sentir. Una família que té un vaixell, amb el qual es dediquen al negoci de la pesca. Ruby comença l’optativa de coral a l’institut. El seu professor li descobreix un gran potencial i, per això, l’anima a anar una de les millors escoles de música dels Estats Units. Ruby tindrà el debat intern sobre si quedar-se a ajudar els seus pares i el seu germà a continuar el negoci familiar o intentar complir el seu somni de ser cantant. La narració conté un missatge de socors de dos col·lectius sovint oblidats: el dels pescadors i el dels sords. En ambdós casos tenen unes necessitats que la societat normalment ignora. A més a més, també reflexiona sobre què significa comunicar-se amb els altres, i les diferents maneres que hom té de fer saber els seus sentiments. Una molt bona pel·lícula, sobretot audiovisualment parlant, amb un guió previsible.

Continua llegint

La peor persona del mundo (The Worst Person in the World) (Verdens verste menneske)

La pitjor generació de la història

cartell/imbd.com

El director noruec Joachim Trier fa tot un retrat generacional dels milennials (gent actualment al voltant dels trenta anys). L’excusa: La vida de la Julie, una jove amb una vida caòtica tant en el terreny professional com personal. La narració reflecteix molt bé la vida d’aquesta generació i la seva manera d’entendre el món: la seva visió de la vida social, familiar, el sexe i els tabús sexuals. Un magnífic film, dividit en capítols, que, en alguns moments, pot fer perdre l’espectador.

Continua llegint

The Batman

Un Batman fosc per temps obscurs

cartell/imbd.com

Matt Reeves dirigeix aquesta nova versió de Batman. L’acció comença a Gotham, ciutat on se situa l’acció, quan és assassinat l’alcalde i a l’escena del crim es troben dos missatges: un on s’acusa el polític de corrupció i al mateix lloc, un altre per a Batman. A partir d’aquí, el superheroi haurà de detenir l’assassí, i descobrir la manera d’acabar amb l’amiguisme i els suborns de les classes dirigents. Una narració molt pessimista sobre la condició humana que ens parla de les desigualtats socials i com aquestes influeixen en el destí de les persones. Un bon film amb reflexions interessants sobre la condició humana, que va de menys a més i que manté l’atenció de l’espectador fins a arribar a un final massa sobtat.

Continua llegint

Licorice Pizza

Declaració d’amor (al cinema i a la publicitat)

cartell/imbd.com

Paul Thomas Anderson dirigeix aquesta pel·lícula que es basa en la vida real del seu amic, el productor Gary Goetzman. La pel·lícula se situa en els anys vuitanta i comença quan Gary, un jove de quinze anys, coneix la jove fotògrafa Alana. A partir d’aquí, Alana descobreix que és un actor que treballa a l’empresa de publicitat i relacions públiques de la seva mare. El noi intentarà seduir la noia, que el veurà sempre com un nen. Gary permetrà a Alana posar-se en contacte amb el món de la publicitat, i sobretot el de Hollywood… Un bon film que no aconsegueix arribar a emocionar, però que dibuixa molt bé els Estats Units dels anys vuitanta.

Continua llegint

Drive My Car (Doraibu mai kâ) (ドライブ・マイ・カ)

L’oncle Kafuku

cartell/imbd.com

Ryûsuke Hamaguchi adapta al cinema el conte homònim de Haruki Murakami. El protagonista és Yūsuke Kafuku, un director teatral, al qual se li acaba de morir la seva dona, Oto. Yūsuke participa en el Festival de Hiroshima, on dirigirà una versió de L’oncle Vània d’Anton Txékhov. Es farà responsable de tot el procés: des del càsting fins a la direcció de l’obra. A més a més, tindrà una xòfera particular, Misaki Watari. La narració és una gran reflexió sobre la vida, el teatre i també el teatre que acaba sent la vida. Aquests arguments són paral·lels als de l’obra de teatre, L’oncle Vània. Un bon film amb una introducció necessària, però massa llarga,

Continua llegint

Belfast

Com un record d’infantesa

cartell/imbd.com

Kenneth Branagh escriu i dirigeix aquesta pel·lícula autobiogràfica, situada a la seva Belfast natal. El protagonista és el seu alter ego, Buddy. Buddy és un nen d’una família protestant que viu en un barri catòlic, en ple enfrontament entre aquestes dues comunitats, a Irlanda del Nord. Buddy és un gran aficionat del cinema i del futbol, que té com a ídol l’irlandès Danny Blanchflower del Totentham Hotspur anglès. El seu gran amor secret és una companya de classe, la catòlica Catherine. Tot això marcat, inevitablement, pel conflicte d’Irlanda del Nord… La narració ens parla de la infantesa enmig de conflictes (bèl·lics), i com aquests acaben afectant, inevitablement, les criatures. Un molt bon film en blanc-i-negre que desprèn nostàlgia i un gran amor pel cinema, però que en alguns moments se situa en la línia entre la comèdia i la frivolització del conflicte.

Continua llegint

Spider-Man: No Way Home

Un gran poder comporta madurar

cartell/imbd.com

Jon Watts dirigeix aquesta nova pel·lícula de Spiderman de la factoria Marvel. L’acció comença quan el periodista J. Jonah Jameson revela públicament que Peter Parker és Spiderman i l’acusa d’haver matat el verdader heroi de la humanitat: Mysterio. Davant d’aquest fet, Peter visita al mag Doctor Strange perquè amb els seus poders màgics aconsegueixi que tothom oblidi que Peter Parker és Spider-Man. Enmig del truc de màgia, Peter intenta afegir-hi les excepcions de la seva família i els seus amics. Això provoca que, enmig de l’encanteri, es produeixin errors que fan que vinguin, des d’altres realitats paral·leles, tots els altres Spider-Man i els seus antagonistes… Peter Parker haurà d’intentar arreglar els problemes que ha causat. La narració ens parla del procés cap a la maduresa de les persones, en aquest cas Peter Parker. Un procés que comporta acceptar els fets desagradables de la vida i també entendre que les coses no sempre funcionen com hom vol. A més a més, serveix per contraposar l’ús de les tecnologies (i la ciència) en el món dels superherois: abans, majoritàriament, només els adversaris utilitzaven enginys electrònics, i en moltes pel·lícules actuals també els fan servir els superherois… Tot això, enmig d’una crítica al món de les xarxes socials i, fins i tot, reflecteix una confrontació generacional. Una bona pel·lícula en el seu gènere, però que no arriba a la categoria d’obra mestra que alguns li volen atorgar.

Continua llegint