Cap on mirem?
Adam McKay dirigeix aquesta pel·lícula sobre un cometa que s’acosta al planeta Terra i està previst que el seu impacte el destrueixi en sis mesos i catorze dies, segons els científics. Aquest fet el descobreix Kate Dibiasky, astrònoma i estudiant de doctorat de la Universitat de Michigan, sota la direcció del Doctor Randall Mandy. Tots dos intentaran avisar de la catàstrofe que s’acosta. El seu primer intent serà reunir-se amb la presidenta dels Estats Units, Janie Orlean, que no farà cas del seu avís. Després, utilitzaran els mitjans de comunicació tradicionals i les xarxes socials per fer arribar el seu missatge al gran públic. Això, primer els convertirà en víctimes d’aquests mitjans perquè els caricaturitzen. Posteriorment, es crearà un debat social sobre si l’amenaça és real o no, o si el material que conté el cometa, fins i tot podria reportar beneficis econòmics. La narració retrata molt bé la societat actual, on els temes seriosos, sovint, es tracten amb superficialitat i el poder polític només es mou a través de dos interessos: l’electoral, a curt termini i l’econòmic, a mig/llarg. Un bon film que, en certes escenes i amb alguns personatges, cau massa en la caricatura fàcil, però que compta amb un magnífic final.
Adam McKay és més conegut pel seu paper com a guionista de films, com ara En campaña todo vale (The Campaign) (2012) o Ant-Man (2015), i per haver produït pel·lícules com El Dictador (The Dictator) (2012). També ha escrit i dirigit pel·lícules com La gran apuesta (The Big Short) (2015) o El vicio del poder (Vice) (2018). Ara realitza aquest film, al qual la National Board Review va considerar entre el top 10 de millors pel·lícules de l’any 2021. El director va recordar com li va venir la idea de dur a terme aquest projecte: “El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic i diverses entitats ecologistes van publicar estudis que eren tan aterridors que em vaig dir a mi mateix: ‘He de fer alguna cosa per resoldre-ho‘ (…) Intentava trobar una manera de comunicar com és de demencial aquest moment a causa del canvi climàtic. Vaig tenir una conversa amb el meu amic David Sirota, periodista i conseller de Bernie Sanders, i em va dir alguna cosa així com: ‘És com si un cometa vingués i a ningú no li importés.’ (…) M’agradava com era de senzill aquest plantejament“. Tot i això, la narració fa pensar més en l’actual pandèmia del coronavirus que no pas amb el canvi climàtic.
La pel·lícula comença quan Kate Dibiasky (Jennifer Lawrence), astrònoma i estudiant de doctorat de la Universitat de Michigan, sota la direcció del Doctor Randall Mandy (Leonardo DiCaprio) descobreix un cometa que en pocs mesos s’estavellarà contra la Terra i la destruirà. Amb l’ajuda del científic Teddy Oglethorpe (Rob Morgan), Kate i Randall visitaran la Casa Blanca on la Presidenta Orlean (Meryl Streep), amb molts problemes polítics, no els farà cas. Davant d’aquest fet, decideixen provar sort en el magazín televisiu The Daily Rip, presentat per Brie Evantee (Cate Blanchett) i Jack Bremmer (Tyler Perry). Kate es convertirà en víctima de les bromes pesades de les xarxes socials per la manera com anuncia la catàstrofe que s’acosta mentre que a Randall se l’etiquetarà com un atractiu científic. Kate i Randall no pararan d’usar tota mena d’instruments comunicatius com les xarxes socials per intentar advertir del perill que s’acosta. Finalment, això crearà una gran divisió mundial amb dues etiquetes a les xarxes socials: #LookUp, els qui creuen que el perill és real, i #DontLookUp, promogut per la presidenta Orlean, i que està format pels qui creuen que el cometa no destruirà el planeta i els qui pensen que pot arribar a tenir una rendibilitat econòmica aprofitant-ne els materials dels quals està compost.
La fotografia de Linus Sandgren ens vol demostrar com som d’insignificants els éssers humans respecte a la galàxia i, fins i tot, al planeta Terra.
La banda sonora de Nicholas Britell és un dels apartats més destacats del film. La música contribueix decisivament en l’ambient despreocupat del món actual que vol reflectir la narració. En destaca la cançó “Just Look Up” d’Ariana Grande i Kid Cudi com a resum de la filosofia del film.
Jennifer Lawrence brilla com a Kate, un personatge que representa el científic que viu més al costat de les persones i que és conscient del moment polític en què passa l’acció. En canvi, Leonardo DiCaprio va de menys a més com a Randall. També cal parlar sobre la interpretació de Meryl Streep que construeix un personatge de presidenta dels Estats Units que no deixa de ser una versió femenina de l’expresident nord-americà Donald Trump. Cate Blanchett com a Brie és la que reflecteix millor com un cert periodisme ha abandonat la recerca de la veritat per convertir-se en un entreteniment més.
El director va definir en una entrevista de què parla realment la pel·lícula: “Tot s’ha convertit en vendible. I això s’ha metaforitzat en una afirmació: ‘el client sempre té raó‘. I crec que això passa a la política, als mitjans de comunicació, i, en certa manera, al periodisme imprès. L’única manera de mantenir-te viu és maximitzar els beneficis. (…) El periodisme s’ha convertit en part de la cultura de l’entreteniment. Estem en un moment tan perillós on és difícil explicar a la gent les males notícies. Què li passa a una societat quan les males notícies no són fàcils de vendre perquè l’audiència només vol sentir coses positives?“. De fet, la comunicació és un dels grans temes del film en totes les seves variants: des de la més institucional fins a la més general. Una comunicació, però, que s’ha reduït al pur entreteniment i espectacle, inclosa la política. Una política i un poder contra els quals el film ens anima a ser crítics, sobretot quan discuteix amb la ciència per motivacions purament econòmiques. En conclusió, una bona pel·lícula que té dos grans defectes, un metratge excessiu i l’exageració d’algunes escenes i personatges que passen la fina línia entre la caricatura i la paròdia. Tot i això, val molt la pena com a fotografia del moment social actual i compta amb un final espectacular.
citizenjoel 