Estibaliz Urresola Solaguren dirigeix aquesta pel·lícula sobre la identitat de gènere. El personatge protagonista és Aitor/Cocó/Lucia, un nen de vuit anys que se sent una nena. Aquesta descoberta i acceptació de la pròpia identitat coincideix amb la tornada de la seva mare al seu poble natal. Una narració que tracta sobre la descoberta de la pròpia identitat i com la família pot influir en les decisions personals i professionals de les persones, sobretot en societats on la religió té o ha tingut un paper preponderant. El guió, però, és fonamentalment un cant a la diversitat. Una bona pel·lícula que, tanmateix, li costa molt entrar en la temàtica principal i té un final massa ambigu.
Mia Hansen-Løve dirigeix aquest drama romàntic situat a París, amb part autobiogràfic. La protagonista és Sandra Kienzler, una mare vídua que ha d’afrontar quatre reptes: cuidar la seva filla Linn, decidir a quina residència ingressar el seu pare malalt Georg, mantenir la relació amb el seu amant Clément i fer tot això compatible amb la seva feina de traductora i intèrpret. La narració tracta de com el pas del temps i els records influeixen en les nostres relacions. Tanmateix, el guió és una crítica cap a un sistema sociosanitari que no té prou cura de les persones d’edat avançada. Una pel·lícula que deixa la sensació que si hagués escollit millor els minuts que dedica a cada trama i subtrama, ens trobaríem davant d’un molt bon film.
Quan el multivers (i les xarxes socials) impedeixenuna reflexió serena
cartell/imbd.com
Daniel Kwan i Daniel Scheinert dirigeixen aquesta pel·lícula situada en el multivers i amb una forta crítica social. La protagonista del film és Evelyn Wang, una immigrant xinesa que viu als Estats Units i que regenta una bugaderia. La seva filla Joy Wang és lesbiana, tot i que li costa molt explicar-ho a la seva família, especialment al seu avi. Un dia, la vida tranquil·la de l’Evelyn canviarà de sobte, quan en una reunió a Hisenda apareix una versió del seu marit des d’una realitat paral·lela i li diu que només ella podrà salvar l’univers, si derrota la malvada Jobu Tupaki (que resulta ser una versió de la seva filla en una altra realitat paral·lela)… La narració tracta temes tan diversos com la família, el conflicte generacional, la immigració o el racisme. Una molt bona pel·lícula, excessivament llarga, però que perd part dels seus missatges interessants enmig de tants viatges a universos paral·lels.
Avui, dia 25 de febrer de 2023, podreu veure a TV3 a les 15:46 aquesta pel·lícula de John Madden. Va guanyar 7 Oscars, entre els quals el de Millor Pel·lícula. El guió mostra com William Shakespeare va escriure “La tragèdia de Romeu i Julieta”.
El film se situa a Londres l’any 1593. El protagonista és el jove dramaturg William Shakespeare (Joseph Fiennes) que ha d’escriure una obra de teatre per eixugar els seus deutes com ha promès al seu soci Philip Henslowe (Geoffrey Rush). De moment, ja té un títol provisional “Romeu i Ethel, la filla del pirata”. La seva inspiració final serà Lady Viola De Lesseps (Gwyneth Paltrow). Lady Vilola estima tant a l’escriptor que es disfressarà d’home per interpretar el paper de Romeu en la seva obra.
El director va explicar en una entrevista: “vam fer (amb l’equip de rodatge i producció) tota la recerca que podíem imaginar, en termes del material i la informació que hi havia disponible sobre la vida de Shakespeare (…)Tom (Stoppard) va reunir cada peça d’informació que es coneixia sobre Shakespeare, en el guió“. Una molt bona pel·lícula romàntica que aconsegueix un objectiu complicat: la sensació de transmetre l’esperit de William Shakespeare i un gran amor pel teatre.
Director: John Madden
Guionistes: Marc Norman, Tom Stoppard
Repartiment: Gwyneth Paltrow, Joseph Fiennes, Judi Dench, Geoffrey Rush, Tom Wilkinson, Colin Firth, Ben Affleck, Simon Callow, Jim Carter, Martin Clunes, Antony Sher, Imelda Staunton, Mark Williams, Daniel Brocklebank, Rupert Everett, Joe Roberts
Ruben Östlund dirigeix aquesta sàtira sobre el capitalisme. Els protagonistes de la pel·lícula són el jove model Carl i la seva parella, la influencer Yaya. Tots dos aniran de viatge en un iot exclusiu amb gent de classe alta. Tot canviarà de sobte quan el vaixell pateix un accident i els supervivents van a parar a una illa deserta. El film es divideix en tres capítols: Carl i Yaya, El iot i L’illa. La narració és una crítica descarada al capitalisme. El guió remarca les diferències entre i dins de cada classe social. A més a més, també tracta temes com les relacions de parella i, fins i tot, el masclisme i el feminisme. Un magnífic film que té alguns defectes: una durada excessiva amb escenes innecessàries i llargues, i d’altres massa escatològiques.
Steven Spielberg dirigeix aquesta pel·lícula de ficció, en la seva major part autobiogràfica, sobre un nen que durant la seva infantesa agafa afició al cinema i s’acaba convertint en director. El protagonista de la pel·lícula és Sammy Fabelman, un nen jueu que el primer dia que va anar al cinema amb els seus pares a veure L’espectacle més gran del món(The Greatest Show on Earth) (1952) de Cecil B. DeMille a la pantalla gran, va quedar impressionat i, en aquell moment, es va enamorar del cinema… A partir d’aquí, veiem com les complicades relacions familiars entre el seu pare, veterà de la Segona Guerra Mundial i informàtic, i la seva mare, pianista, marcaran la seva vida i obra. A més a més, el seu pare, per motius laborals, ha de canviar sovint de domicili, i fins i tot de ciutat i en un institut de Califòrnia, Sammy arriba a ser víctima de l’antisemitisme. La narració és una declaració d’amor al cinema, a la vegada que reivindica també la part més científica i tècnica del món audiovisual. També reflexiona sobre la relació entre la vida de l’artista i la seva obra, un fet inqüestionable per més que, a vegades, no sembli obvi. Un magnífic film que alhora és un homenatge al cinema amb tots els seus vessants i la seva història, inclòs el precinema. En alguns trams, la pel·lícula sembla pensada perquè la gaudeixin únicament els fans de Spielberg.
Martin McDonagh dirigeix aquesta pel·lícula sobre l’amistat situada en una illa d’Irlanda l’any 1923. Els protagonistes del film són Pádraic Súilleabháin i Colm Doherty, que són dos grans amics. Un dia, de cop i volta, i sense motiu aparent,Colm deixa de parlar amb Pádraic i i li diu que ja no vol ser amic seu. La narració ens parla de l’amistat i els seus límits en societats tancades i catòliques com les què mostra el film. Tots els personatges intenten actuar d’acord amb els estàndards de la religió catòlica. Una molt bona pel·lícula que reflecteix l’ambient claustrofòbic dels pobles petits, i encara més dels que estan situats dins d’una illa. El film va clarament de menys a més a mesura que avança la narració.
Oliver Hermanus dirigeix aquest remake del film Viure (Ikiru) (生きる) d’ Akira Kurosawa, que a la vegada es va inspirar en “La mort d’Ivan Ilitx” de Lev Tolstoi. Una narració que et convida a viure la vida plenament. La pel·lícula se situa en els anys cinquanta a la Gran Bretanya. El protagonista és el senyor Williams, un funcionari britànic que rep la notícia que li queden pocs mesos de vida. Això farà que comenci a gaudir de la vida ideixi de tenir una mentalitat de funcionari, en el mal sentit de la paraula, tant en la feina com en la seva vida personal. Una molt bona pel·lícula, que va de menys a més, amb un gran final i que compta amb la brutal interpretació de Bill Nighy.
Rodrigo Sorogoyen dirigeix aquesta pel·lícula que mostra els conflictes que pateix un pagès francès que es va instal·lar amb la seva dona en un petit poble de Galícia. Allà hi trobarà dos veïns que li faran la vida impossible. El film té dues parts clarament diferenciades: una primera que mostra com el xoc entre aquests veïns i els francesos esdevindrà cada cop més violent i la segona on se’n mostren les conseqüències. La narració és una excusa per tractar temes com la despoblació rural i les dificultats actuals de la vida de pagès, però, sobretot el racisme. Un bon film que va de menys a més, fins a endinsar-te en un món fosc, ple d’enveges i hipocresies.
Isaki Lacuesta porta al cinema el llibre “Paz, amor y death metal” de Ramón González. Aquest llibre explica des del punt de vista d’un supervivent les conseqüències del trauma d’un atemptat terrorista, en aquest cas l’atemptat del 2015 contra la sala de concerts Bataclan de París. A més a més, incideix en la figura dels “records inventats”. Això es dona, sobretot, en gent que ha viscut traumes i que té en la memòria moments completament diferents dels dels seus companys damnificats. Aquest és el cas d’en Ramón González i la seva parella Cèline en el film (Mariana en la vida real). Dues persones que, a més a més, van viure de manera oposada el temps posterior a l’atemptat: Ramón conscient del seu trauma i obsessionat a recordar cada detall d’aquell dia, i Cèline/Mariana sense contar-ho a la seva família i autonegant-se la condició de víctima. La narració, però, també conté grans reflexions sobre com aquests esdeveniments traumàtics poden arribar a canviar tota una societat. Un molt bon film, amb alguna escena innecessària, que en petits detalls és capaç de mostrar un gran drama individual i col·lectiu.
citizenjoel 