Bèsties racistes
Rodrigo Sorogoyen dirigeix aquesta pel·lícula que mostra els conflictes que pateix un pagès francès que es va instal·lar amb la seva dona en un petit poble de Galícia. Allà hi trobarà dos veïns que li faran la vida impossible. El film té dues parts clarament diferenciades: una primera que mostra com el xoc entre aquests veïns i els francesos esdevindrà cada cop més violent i la segona on se’n mostren les conseqüències. La narració és una excusa per tractar temes com la despoblació rural i les dificultats actuals de la vida de pagès, però, sobretot el racisme. Un bon film que va de menys a més, fins a endinsar-te en un món fosc, ple d’enveges i hipocresies.
Rodrigo Sorogoyen és conegut per pel·lícules com Que Dios nos perdone (2016) o El Reino (2018). Ara realitza aquest film basant-se en el cas real de Martin Verfondern. El director va concretar què el va interessar de la història.: “Neix de la necessitat d’entendre (..)No vull fer una radiografia de la societat (…) vull intentar explicar un món concret com pot ser la Galícia rural, l’Espanya buidada, etc.”. De fet, intenta fer-nos entendre el perquè del comportament de cada personatge.
El protagonista de la pel·lícula és Antoine Denis (Denis Ménochet), un pagès francès que viu amb la seva dona Olga (Marina Foïs) en un petit poble del camp gallec. Mentrestant, la seva filla Marie (Marie Colomb) continua a França. A Antoine li fan la vida impossible dos germans i veïns de la localitat, Xan (Luis Zahera) i Lorenzo (Diego Anido). Tot i que ho denuncia a la policia, no li fan cas, ja que ho atribueixen a una baralla entre veïns…
La fotografia d’Álex de Pablo contrasta molt bé la llum de la naturalesa amb la foscor dels éssers humans. De fet, la majoria de les cases i el bar del poble es mostren com a llocs foscos en tots els sentits de la paraula.
La banda sonora d’Olivier Arson aconsegueix crear tensió amb una música de fons amb poques notes. Unes notes que de seguida et fan sentir la por que té el protagonista principal cap als seus dos veïns.
Denis Ménochet fa un gran paper com a Antonie: dibuixa una persona que no entén el que passa al seu voltant i, sobretot, la violència que percep. Marina Foïs com a Olga fa una actuació que va agafant importància a mesura que avança la trama. Però, sobretot, cal destacar un Luis Zahera com a Xan capaç de mostrar la maldat del seu personatge i fer entendre el perquè de la seva actitud.
El director va dir en una entrevista com volia tractar el tema de la xenofòbia i el racisme: “tant la xenofòbia com la pertinença a la terra, que era una cosa que ho teníem escrit en la paret. Són coses que passen en el teu barri, al teu carrer, tu l’embrutes perquè és el teu carrer, però el de fora no hi té dret. És un tema que em semblava curiós que algú tingui més dret a la terra encara que el que vingui de fora intenti cuidar-la i revitalitzar-la“. De fet, des de la primera escena es veu que el protagonista Antoine no és ben acceptat pels seus conciutadans i li neguen el dret a tenir terres i a fer i desfer el què hi vulgui simplement perquè és estranger. El film, però, també mostra les conseqüències de la despoblació. A més a més, tracta la problemàtica dels parcs eòlics i l’ecologisme en general, i com aquest acaba afectant pagesos i ramaders. Una molt bona pel·lícula, que dibuixa perfectament l’ambient rural amb els seus defectes, però també amb les seves virtuts, i que manté la intriga fins al final.
citizenjoel 