De nena a dona
Pilar Palomero dirigeix aquest film sobre unes nenes que estudien en un col·legi religiós de l’Aragó l’any 1992. La protagonista és Celia, que viu amb la seva mare Adela. La vida de Celia canviarà completament amb l’arribada a l’escola d’una nova companya de classe que ve de Barcelona, Brisa. El film ens mostra el canvi brutal de la societat espanyola l’any 1992, l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona i de l’Exposició Universal de Sevilla, i com aquests esdeveniments van propiciar una societat més oberta al món. Aquesta obertura es reflecteix també en la generació de les nenes i adolescents d’aquella època com les protagonistes de la pel·lícula. Així veiem com Celia es comença a interessar de manera més desinhibida per temes com ara el sexe, les drogues i les festes en les discoteques. Tot això en una època on el VIH estava fent estralls i alguns famosos havien confessat que tenien la malaltia. La narració, però, conté un missatge important: l’educació no és tan sols el què hom rep de l’escola, sinó també de l’entorn més proper (amics i família) i a través dels mitjans de comunicació. El film reflecteix molt bé l’ambient dels adolescents dels anys noranta, tanmateix, li falta força per acabar de transmetre els missatges que vol donar i, en algun moment, el guió resulta confús.
Pilar Palomero és una directora que, fins ara, havia realitzat curts i documentals com per exemple Horta (2018). Ara presenta aquest film que va guanyar la Biznaga d’Or del Festival de Malaga a la Millor Pel·lícula Espanyola. La directora va assenyalar en una entrevista sobre què tracta el film: “Aquesta és una pel·lícula sobre el que suposa deixar de ser una nena sobre la base de l’educació que una rep, i això no només és a l’escola sinó també a casa i per part de la societat“. De fet, ensenya que tothom és educador, des dels pares, els amics i, fins i tot, els mitjans de comunicació.
El film se situa a l’Aragó l’any 1992. La protagonista és Celia (Andrea Fandos), una nena que estudia en un col·legi religiós, on té professores com la monja Consuelo (Francesca Piñon), qui les adoctrina en el pensament religiós. Celia viu amb la seva mare Adela (Natalia de Molina), qui li amaga la identitat del seu pare. La seva vida canviarà, de sobte, amb l’arribada d’una nova companya de classe que ve de Barcelona, Brisa (Zoe Arnao). Brisa farà descobrir a Celia coses com el sexe, les drogues, el tabac o l’alcohol.
La fotografia de Daniela Cajías aconsegueix reflectir molt bé l’ambient dels noranta. I també transmet el tancament espiritual i moral d’una part de la societat mostrant com a llocs foscos els interiors del col·legi religiós.
La banda sonora de Joan Carles Naya ens transporta als anys noranta. Una banda sonora que també explica el canvi social i el que viu la protagonista a la seva pròpia pell.
Andrea Fandos fa una actuació molt madura com a Celia, la protagonista. En sap mostrar molt bé l’evolució: de ser una nena tímida i obedient a qüestionar-se tant el seu entorn familiar com l’educatiu, coincidint amb l’arribada de l’adolescència. Francesca Piñon fa un gran paper com a la monja Consuelo, la professora ultraconservadora del col·legi religiós. També cal destacar la bona interpretació de Natalia de Molina com a Adela, la mare de la protagonista.
La directora va explicar en una entrevista com va voler contar la narració: “és una pel·lícula sobre Celia i sobre el seu viatge; la idea era tractar d’entendre les coses a través de la seva mirada i captar les seves reaccions i els seus gestos, romandre més centrat en ella, en aquests ulls fascinants.” Una mirada que va perdent la innocència a mesura que avança l’acció. Una nena que es converteix, a poc a poc, en una adolescent rebel que viu un moment de canvi social en una institució tancada en si mateixa com és el col·legi religiós on estudia. Un moment que coincideix amb els Jocs Olímpics de Barcelona, però també amb l’època de màxima preocupació pel VIH. La pel·lícula no acaba d’explotar tot el seu potencial i deixa algunes trames massa obertes.
citizenjoel 