Un año, una noche

Un atemptat, dos records i dos traumes

cartell/imbd.com

Isaki Lacuesta porta al cinema el llibre “Paz, amor y death metal” de Ramón González. Aquest llibre explica des del punt de vista d’un supervivent les conseqüències del trauma d’un atemptat terrorista, en aquest cas l’atemptat del 2015 contra la sala de concerts Bataclan de París. A més a més, incideix en la figura dels “records inventats”. Això es dona, sobretot, en gent que ha viscut traumes i que té en la memòria moments completament diferents dels dels seus companys damnificats. Aquest és el cas d’en Ramón González i la seva parella Cèline en el film (Mariana en la vida real). Dues persones que, a més a més, van viure de manera oposada el temps posterior a l’atemptat: Ramón conscient del seu trauma i obsessionat a recordar cada detall d’aquell dia, i Cèline/Mariana sense contar-ho a la seva família i autonegant-se la condició de víctima. La narració, però, també conté grans reflexions sobre com aquests esdeveniments traumàtics poden arribar a canviar tota una societat. Un molt bon film, amb alguna escena innecessària, que en petits detalls és capaç de mostrar un gran drama individual i col·lectiu.

Las niñas

De nena a dona

cartell/imbd.com

Pilar Palomero dirigeix aquest film sobre unes nenes que estudien en un col·legi religiós de l’Aragó l’any 1992. La protagonista és Celia, que viu amb la seva mare Adela. La vida de Celia canviarà completament amb l’arribada a l’escola d’una nova companya de classe que ve de Barcelona, Brisa. El film ens mostra el canvi brutal de la societat espanyola l’any 1992, l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona i de l’Exposició Universal de Sevilla, i com aquests esdeveniments van propiciar una societat més oberta al món. Aquesta obertura es reflecteix també en la generació de les nenes i adolescents d’aquella època com les protagonistes de la pel·lícula. Així veiem com Celia es comença a interessar de manera més desinhibida per temes com ara el sexe, les drogues i les festes en les discoteques. Tot això en una època on el VIH estava fent estralls i alguns famosos havien confessat que tenien la malaltia. La narració, però, conté un missatge important: l’educació no és tan sols el què hom rep de l’escola, sinó també de l’entorn més proper (amics i família) i a través dels mitjans de comunicació. El film reflecteix molt bé l’ambient dels adolescents dels anys noranta, tanmateix, li falta força per acabar de transmetre els missatges que vol donar i, en algun moment, el guió resulta confús.