Old (Tiempo)

Perduts en el temps

cartelll/imbd.com

M. Night Shyamalan dirigeix aquesta pel·lícula que és una adaptació del còmic de Pierre-Oscar Lévy i Frederick Peeters, “Sandcastle”. Els protagonistes són la família Cappa, formada pel matrimoni entre Guy i Pisca i els seus fills Trent i Maddox. Guy i Pisca tenen pensat divorciar-se i decideixen fer un últim viatge tots quatre a un complex turístic. El gerent els convida a anar a una platja privada, juntament amb la família formada pel doctor Charles, la mare d’aquest, Agnes, la seva dona Pisca i la seva filla Kara i el matrimoni format per Jarin i Partricia Carmichael. En arribar, descobriran un cadàver surant a l’aigua que resulta ser la parella del raper Mid-Size Sedan que es troba afligit a la platja. Després d’aquest primer ensurt, intentaran relaxar-se mentre els nens juguen… Quan els nens tornen amb els seus pares, aquests observen un estrany fenomen: els nens han crescut inexplicablement; i els adults també comencen a presentar alguns canvis físics que denoten que estan envellint. La narració és tot una crítica als excessos amb l’experimentació científica. Una bona pel·lícula que es perd en escenes excessivament sòrdides i per trames no del tot reeixides.

M. Night Shyamalan ha dirigit pel·lícules com El sexto sentido (The Sixth Sense) (1999) o Señales (Sings) (2002), entre moltes d’altres. Ara adapta al cinema la novel·la gràfica “Sandcastle”. El director va explicar per què li va agradar tant aquesta novel·la: “Quan vaig llegir aquest còmic, vaig pensar: ‘Oh, sembla tret de The Twilight Zone (La Dimensió Desconeguda)’. El minimalisme i la contenció que aquesta sèrie tenia i que et feien pensar de manera mesquina sobre les coses, em va encantar”. De fet, els elements no poden ser més simples: una sèrie de persones atrapades en una platja privada.

Els protagonistes de la pel·lícula són la família Cappa, formada pel matrimoni entre Guy (Gael García Bernal) i Prisca (Vicky Krieps) i els seus fills petits Trent (Nolan River) i Maddox (Alexa Swinton). Decideixen fer un últim viatge a un complex turístic abans del divorci de la parella. El gerent de l’hotel els convida a anar a una platja privada conjuntament amb la família formada pel doctor Charles (Rufus Sewell), la mare d’aquest, Agnes (Kathleen Chalfant), la seva dona Chrystal (Abbey Lee) i la seva filla Kara (Kyle Baile); el matrimoni de Jarin (Ken Leung) i Partricia Carmichael (Nikki Amuka-Bird) que s’uneixen més tard a l’expedició. A la platja hi troben un cadàver d’una noia surant en el mar, que resulta ser l’acompanyant del raper Mid-Size Sedan (Aaron Pierre). Ben aviat, però, encara els passarà una cosa més estranya: descobriran que van envellint ràpidament… I també que la majoria dels adults tenen una cosa en comú: pateixen una malaltia, sigui mental o física.

La fotografia de Mike Gioulakis posa la tensió necessària. Combina primers plans amb grans plans generals que ens fan adonar de la petitesa dels personatges davant la “gàbia” en què estan atrapats. Això es combina amb referències cinèfiles i cap a sèries bastant evidents, sobretot a Lost (2004-2010) amb alguns plans que semblen ben bé trets d’aquesta obra de J.J Abrams.

La banda sonora de Trevor Gureckis contribueix a posar misteri al film. Una banda sonora que inclou cançons de Saleka Shyamalan que ens van avançant la temàtica de la narració, com la primera que s’escolta, “Remain”.

De totes les interpretacions cal destacar la de Rufus Sewell com a Charles, un esquizofrènic, que connecta amb personatges com el protagonista de El resplandor (The Shinning) (1980), Jack Torrence. També cal assenyalar la presència del mateix director, M. Night Shyamalan, en un dels papers clau de la narració.

El director va explicar en una entrevista què li interessava del fet de veure envellir els personatges principals: “La capacitat de reaccionar (davant dels fets que els hi ocorren) dels personatges es veurà afectada per la seva edat que canvia la manera en què s’agafen les coses. Volia reflectir aquest canvi en la manera de pensar a mesura que envelleixes.” De fet, el film és una gran reflexió sobre el pas de temps i de com l’edat ens fa canviar la manera de veure i viure els esdeveniments que ens passen, tot i que el director no sempre sap conjugar l’envelliment físic amb el mental. Finalment, vol ser una crítica de com l’home vol jugar a ser Déu a través de la ciència sense consideracions ètiques. En conclusió, un bon film, amb el gir final del guió típic d’aquest director, però que es perd en escenes massa truculentes i en arguments mal explicats o massa surrealistes, fins i tot per una obra de ciència-ficció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.