El orden divino (Die göttliche Ordnung)

Sufragistes

elordendivinoimbd.jpg

cartelll/imbd.com

Petra Biondina Volpe dirigeix aquesta pel·lícula sobre el referèndum que va permetre el vot de les dones a Suïssa el 1971. Per fer-ho ens situa en un poble petit i ultraconservador i se centra en la campanya de Nora Ruckstuh i les seves companyes a favor del “sí”. Una campanya que els va comportar molts problemes personals, ja que aleshores es relacionava feminisme amb lesbianisme, prostitució i pecat.  Un moment, però, que també va coincidir amb la descoberta de la pròpia sexualitat per part de moltes dones, com les protagonistes del film. La pel·lícula reflecteix molt bé l’ambient de l’època i, amb tocs d’humor, tracta tots els temes i subtemes que envolten el feminisme.

Petra Biondina Volpe és una directora coneguda per films com Traumland (2013).  Ara porta a la pantalla gran el referèdum del 1971 a Suïssa sobre el vot de les dones.  Un film que, segons la directora, parla “sobre la igualtat, el coratge i la democràcia”. I això mostra la narració: dones valentes que han de superar tot tipus de dificultats.

La pel·lícula comença l’any 1971 quan Nora Ruckstuh (Marie Leuenberger) es va implicar , en el seu poble, en la lluita pel “sí” en el referèndum suís sobre el dret de vot de les dones. De fet, se’n va convertir en la portaveu i va aconseguir que la majoria de dones del seu poble petit i conservador s’hi afegissin. Aquest fet li va comportar molts problemes personals.

La fotografia de Judith Kaufmann denota les pressions socials i la por que van haver d’aguantar les feministes en aquella època. Alhora, també mostra l’esperança i l’obertura cap a un món millor.

La banda sonora d’Annette Focks combina una música que ens va portant per la narració de la pel·lícula amb cançons dels anys setanta. Unes cançons, però, molt significativament triades com  ara “Respect” d’Aretha Franklin, considerada una de les més importants en la reivindicació de les dones durant aquells anys. De fet, la lletra explica la  història d’una dona que demana al seu marit que la respecti més.

Marie Leuenberger com a Nora Ruckstuh, la protagonsita, dibuixa amb delicadesa l’evolució d’un personatge que passa  d’un conservadorisme militant fins a ser una ferma defensora dels drets de les dones, més enllà del de votar. Therese Affolter com a Charlotte Wipf fa una antagonista massa grotesca i histriònica.

La directora va explicar en una entrevista perquè hi va voler posar tocs d’humor: “Quan les coses són realment dolentes, és molt bo riure-se’n- I crec que el millor material per a la comèdia són els grans drames. Així que crec que el drama i la comèdia no són contradictoris”. De fet, és més un drama que una comèdia.  Un bon film que és un excel·lent retrat d’un moment determinat de la Història, el de la lluita (encara inacabada) de les dones pels seus drets.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.