Jordi Pons, director del Museu del Cinema: “El patrimoni històric del cinema no són només les pel·lícules”
Jordi Pons és el director del Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol de Girona. Aquest va ser el primer museu del cinema obert al públic a l’Estat Espanyol, aquest any s’han complert vint anys de la seva inauguració. En aquesta entrevista ens parla sobre el Museu i també sobre el present, el passat i el futur del cinema.
Jordi Pons va néixer a Salt i va estudiar Història a Barcelona. Sempre havia estat un gran aficionat al cinema, recorda que els dos cinemes de la seva infància van ser “el Núria a Salt i les projeccions de cinema al Col·legi La Salle de Girona”, on havia passat moltes tardes gaudint del setè art.
Qui era Tomàs Mallol?
L’any 1995 l’Ajuntament de Girona el va contractar per catalogar la col·lecció del cineasta Tomàs Mallol. Segons Jordi Pons, Tomàs Mallol era “un apassionat, una persona molt especial, excepcional que tenia una passió molt forta que era el cinema, però que es traduïa en dues facetes: la de cineasta i la de col·leccionista”. A més a més, considera que va ser un “visionari”: “quan va començar la col·lecció de cinema i precinema, sobretot de precinema, als anys seixanta i a principis del setanta, ningú o molt poca gent a Europa donava importància a aquests artefactes que exposem en el Museu del cinema. Avui dia, van molt buscats”. Una època en què molt poca gent els coneixia, hi afegeix.
El Museu
Ara fa poc, el Museu ha incorporat una col·lecció de pressbooks (6700 dossiers de premsa que les productores editaven per distribuir entre els periodistes i els crítics de cinema entre els anys cinquanta i finals del segle passat) del crític Jaume Genover. Ja que com recorda en Jordi Pons,“el patrimoni històric del cinema no són només les pel·lícules. Aquestes anaven acompanyades d’uns altres actius que també formen part del cinema. Per tant, aquest patrimoni són tant les pel·lícules com els aparells, els cartells del cinema, els programes de mà o els pressbooks. Tot això és patrimoni històric”. I una bona prova d’això són tots els objectes que un pot observar en el Museu.
El Museu viu, actualment, una transformació paral·lela a la del mateix cinema: “La museografia aplica les noves tecnologies en moltes exposicions permanents: estem parlant de pantalles interactives, realitat augmentada, realitat virtual, audioguies amb imatges…”. Cosa que es podria aplicar a l’exposició permanent de la Col·lecció Tomàs Mallol del museu.
Però, el Museu és molt més que les exposicions. Tal com ens recorda en Jordi, organitza una vuitantena d’activitats anuals i la majoria són de cinema. Té un servei educatiu amb moltes propostes, bàsicament de cinema, i també un institut d’estudis amb una biblioteca especialitzada en cinema i precinema. En tot l’espai s’hi respira cinema.
Entre aquestes múltiples activitats cal destacar el “Parlem de Cinema”. Una activitat on “amb uns criteris de qualitat innegable (…) es projecten des de clàssics dels anys 40-50, fins a clàssics actuals de directors com Tarantino, Clint Eastwood… Intentem que abasti tots els períodes, gèneres i totes les sensibilitats”. Una mirada àmplia cap al món del cinema amb l’objectiu que el públic pugui gaudir veient i comentant aquests films.
La botiga del Museu del Cinema
També cal destacar el canvi de filosofia que va tenir la botiga del Museu fa dos anys. “Abans era una botiga on es venia una mica de tot (cartells, DVD, marxandatge de pel·lícules, productes del Museu del Cinema). Nosaltres vam decidir fer-ne una especialitzada en la temàtica de l’exposició permanent. Per tant, una botiga decantada cap a aquells productes que fan referència al precinema o al cinema dels primers temps”. En definitiva, va passar de ser una botiga més de productes de cinema a ser la botiga del Museu del Cinema.
Els temps estan canviant
Aquestes activitats també reflecteixen l’evolució de les preferències dels espectadors cap a altres formats com ara les sèries. De fet, ja han començat a fer-ne algun curs i segons en Jordi, “d’aquí a uns anys potser fem un cinefòrum de sèries… Ens hem d’anar adaptant a la realitat i als canvis de gustos”. De fet, les considera un producte cinematogràfic més.
A més a més, ens ha explicat que, segons el seu punt de vista, actualment, “es fa millor cinema en les sèries que a la pantalla gran”. En considera una de les causes principals el fet que “els guionistes, que són els que tenen les idees originals, veuen en les sèries un format on poden expressar millor el que volen narrar perquè disposen de més minuts de pantalla. Això fa que puguin fer personatges més rics, més polièdrics i les situacions es treballen molt més. En canvi, al cinema amb dues o tres hores han d’anar més a la idea”. De fet, considera que la cartellera actual està massa monopolitzada per un Hollywood amb “manca d’idees” i “de pel·lícules d’acció, de superherois i del gènere fantàstic i que, a més a més, estan seriades”. En conclusió que es busca “l’espectacle per l’espectacle” amb “efectes especials sorprenents”. Tot això passa en un moment, amb una gran falta de cultura audiovisual.
Com remarca en Jordi, “les noves generacions veuen molt de cinema, moltes sèries, molta imatge en moviment, però ningú no els explica com veure-ho, ningú no els forma com a espectadors, ningú no els forma el seu gust audiovisual. Per tant, són analfabets audiovisuals, tot i que no paren de consumir i de crear”. De fet, creu que utilitzen “un llenguatge audiovisual i, doncs, haurien d’aprendre, com a mínim, a fer-lo servir. Aprenem el llenguatge escrit i ningú no ho discuteix i llegim llibres en paper, doncs, també algú hauria d’ensenyar el llenguatge audiovisual”. Per això, creu que s’hauria de fer una assignatura de “mitjans audiovisuals” per ajudar a crear espectadors d’aquestes formes de comunicació.
Però, els temps estan canviant. I una de les reflexions que fa en Jordi Pons en veu alta és que no veu impossible un futur com el de Ready Player One (2018). “Aquesta pel·lícula et mostra una societat del futur on tothom està enganxat a una pantalla i en un món virtual… De fet, Steven Spielberg ja va fer Minority Report (2002) on hi havia gadgets que en aquella època eren ciència-ficció, tanmateix, avui ja no ho són tant. Per exemple hi havia una escena on entraven en uns grans magatzems i hi havia una màquina que et detectava l’iris de l’ull i t’identificava i deia ‘hola, bon dia, senyor tal’. Per tant, et podia oferir no sé quin producte. Avui dia el reconeixement facial a la Xina ja s’imposa i és, bàsicament, per controlar la població”. En Jordi creu que “el cinema que es veurà d’aquí a cinquanta o seixanta anys no tindrà res a veure amb el cinema de finals del segle XX. Serà més interactiu, una experiència molt més propera.” Una evolució que s’emmarca dins la que ha tingut la humanitat per explicar històries al llarg del temps. Tot això queda perfectament resumit de la següent manera pel que fa al cinema: “La tecnologia va canviant i aquest Museu n’és una prova. Des de les ombres xineses, la tecnologia audiovisual per narrar històries ha anat canviant constantment durant segles El que es manté és la fascinació i les ganes de comunicar històries de la humanitat. En el futur, d’aquí a cinquanta anys, hi haurà una tecnologia molt espectacular, però que servirà per al mateix que les ombres xineses, que és relatar una història en imatges. Les pel·lícules fetes en el segle XX de l’audiovisual quedaran com a grans referents com en literatura ho són les grans obres de Cervantes, Shakespeare o Edgar Allan Poe.” Cosa que ens fa pensar que el Museu del Cinema de Girona i la seva exposició permanent encara serà més interessant pels visitants del futur: veure en les ombres xineses un objecte quasi de la prehistòria, mentre es preparen per interactuar amb la següent pel·lícula estrenada en el seu dispositiu d’última generació.
citizenjoel 