Quan els silencis ho expliquen tot
El director català Jordi Cadena ens mostra la violència de gènere i les seves conseqüències en l’àmbit familiar d’una manera molt subtil, però molt directa. El film explica la història d’una família, amb un pare maltractador, una dona que vol fugir, un fill adolescent que coneix aquesta situació i una nena petita i innocent enamorada del seu pare. Una pel·lícula que no perd en cap moment l’interès amb un misteriós enterrament.com a fil conductor.
El director d’aquest film és el català Jordi Cadena que ja ha dirigit diversos llargmetratges com La senyora (1987) amb actors com Fernando Guillén Cuervo, Silvia Tortosa o Alfred Lucchetti (DEP). Però, el film que ha marcat la seva carrera i que és clau per entendre aquesta última pel·lícula és Elisa K (2010). Com La por, també està basada en el llibre de Lolita Bosch, “M”.
El film comença amb una escena quotidiana: sona el despertador al matí, i el pare (Ramon Madaula) s’aixeca i surt de casa per anar a treballar. La resta de la família també es desperta, però es manté quieta i callada fins que el pare surt de casa. Veiem les reaccions de pànic que desperta en la mare (Roser Camí) i en el fill Manel (Igor Szpakowski) que coneix la situació i es troba impotent per resoldre-la. El contrapunt és la mirada innocent de la petita Coral (Alícia Falcó). Arran d’una classe de biologia sobre l’herència genètica, en Manel, començarà a tenir por de convertir-se en un maltractador com el seu pare. Això el portarà a deixar la seva parella. Mentre es desenvolupa la història, van apareixent imatges d’un misteriós enterrament, que porta a l’espectador a les inevitables preguntes: Qui morirà? Com morirà?
Tot aquest argument està farcit de silencis tensos i pocs diàlegs. Els personatges només parlen quan la situació ho requereix per entendre la història. No hi ha gairebé cap diàleg innecessari. Com a exemple el primer diàleg entre els germans. La nena li pregunta, innocentment, al seu germà Manel: “Nosaltres de qui som?”. Per acabar arribant a la pregunta ingènua: “No som del pare?”. Una pregunta que defineix el comportament del personatge en el film.
No es pot entendre aquesta pel·lícula sense explicar la manera com està gravada. La càmera s’acosta als protagonistes, als objectes quotidians i a les escenes del dia a dia en primers plans i en primeríssims primers plans.
Igor Szpakowski està a un gran nivell, tenint en compte que es tracta d’un personatge complicat. Un personatge que quan hom l’observa no pot evitar pensar en l’Alex (Gabe Nervis) de Paranoid Park (2007) de Gus Van Sant. Roser Camí està convincent en el paper de dona maltractada. Ramon Madaula surt en pocs moments, però claus, durant el film demostrant la seva categoria com a actor.
Una pel·lícula que evita el sensacionalisme en tractar un tema tan delicat com la violència de gènere. De fet, tampoc no busca explicacions, com bé ha dit el director en una entrevista recent: “He volgut formular més preguntes que donar respostes, i també mostrar una mirada que fins ara no s’havia vist, la del fill adolescent que tem arribar a ser com el seu pare per herència genètica“. En conclusió, un film tens i dens dels quals demostren que amb poc material es poden explicar grans drames.
citizenjoel 