Belfast

Com un record d’infantesa

cartell/imbd.com

Kenneth Branagh escriu i dirigeix aquesta pel·lícula autobiogràfica, situada a la seva Belfast natal. El protagonista és el seu alter ego, Buddy. Buddy és un nen d’una família protestant que viu en un barri catòlic, en ple enfrontament entre aquestes dues comunitats, a Irlanda del Nord. Buddy és un gran aficionat del cinema i del futbol, que té com a ídol l’irlandès Danny Blanchflower del Totentham Hotspur anglès. El seu gran amor secret és una companya de classe, la catòlica Catherine. Tot això marcat, inevitablement, pel conflicte d’Irlanda del Nord… La narració ens parla de la infantesa enmig de conflictes (bèl·lics), i com aquests acaben afectant, inevitablement, les criatures. Un molt bon film en blanc-i-negre que desprèn nostàlgia i un gran amor pel cinema, però que en alguns moments se situa en la línia entre la comèdia i la frivolització del conflicte.

Kenneth Branagh és un actor i director que últimament ha realitzat pel·lícules com Hamlet (1996), Thor (2011) o l’última versió cinematogràfica d’Assassinat a l’Orient Express (Murder on the Orient Express) (2017). Ara dirigeix aquest film que se situa durant el conflicte nord-irlandès. El director va recordar en una entrevista perquè va decidir situar la història a la seva Belfast natal: “Quan hi vaig tornar l’any 2011 em vaig sentir com si passés una espècie de crisi d’identitat no resolta. (…) Crec que fer aquesta pel·lícula ha estat una oportunitat per tornar a casa d’una manera més honesta. (…) Al principi del primer confinament vaig tenir la sensació general de com n’era de valuós el temps (…) M’acostava als seixanta i de sobte em vaig sentir com si no tingués més remei que intentar explicar aquesta història.” De fet, la paraula que serveix per definir més aquest film és la nostàlgia.

L’acció se situa l’agost de 1969. El protagonista de la pel·lícula és Buddy (Jude Hill). Buddy és membre d’una família protestant que viu en un barri catòlic de Belfast. La seva família està formada per la seva mare (Caitríona Balfe), el seu pare (Jamie Dornan), el seu germà gran Will (Lewis McAskie); els seus avis, la seva àvia (Judi Dench) i el seu avi (Ciarán Hinds). Aquest fet els causarà problemes quan una protesta violenta ataca els seus veïns catòlics. Tot això Buddy ho viurà des de la innocència d’un nen protestant que va a missa amb la seva família i escolta com a cada sermó el capellà envia a l’infern els protestants. Buddy és un gran aficionat al cinema i al futbol, on té de gran ídol, Danny Blanchflower. Està enamorat de la seva companya de classe, la catòlica Catherine (Olive Tennant). Tot i el consell dels seus pares de no anar amb companyies estranyes, Buddy s’unirà a Moira (Lara McDonnell), una noia del barri que afirma pertànyer a diverses organitzacions secretes…

La fotografia de Haris Zambarloukos està plena de referències cinematogràfiques. De fet, moltes escenes imiten moments de pel·lícules que els protagonistes veuen per la televisió o al cinema.

La banda sonora de Van Morrison és un dels factors clau de la pel·lícula. Aquí, i encara més clar que en la fotografia, es fan servir les melodies icòniques d’altres films com Sol davant el perill (High Noon) (1952) o Chitty Chitty Bang Bang (1968). També cal destacar l’escena dels pares del protagonista ballant Everlasting Love composta per Buzz Cason i Mac Gayden, cantada per Robert Knight.

La gran interpretació de Jude Hill com a Buddy l’acosta als personatges de nens de pel·lícules dramàtiques. Hi ha una interpretació que cal assenyalar: la de Lara McDonnell com a Moira, amiga del protagonista. També construeix un personatge entranyable Ciarán Hinds com a avi. Jamie Dornan i Caitríona Balfe demostren una gran química com a pares. També cal destacar la presència de Judy Dench com a àvia.

El director va definir en una entrevista què significa viure en un ambient com el que es vivia a Irlanda del Nord durant el conflicte: “Quan et trobes en alerta màxima, quan la teva família i tots els que t’envolten cauen en aquesta espiral de violència, tota la resta s’engrandeix i esdevé extremadament valuós”. De fet, això es reflecteix perfectament en l’alter ego del director, Buddy. Un nen que decideix distreure’s amb el cinema, el futbol i l’amor per no pensar en la violència que viu al seu voltant. El problema de la narració és que massa cops les escenes d’humor (negre) estan al límit entre la comèdia i l’excessiva superficialitat. El film, però, és més que això, és tota una declaració d’amor cap a les diverses arts que, d’alguna manera, han marcat la carrera del director: música, teatre i, sobretot, cinema. Unes arts a les quals cal afegir les sèries de televisió dels anys seixanta, com ara Star Treck (1966-1969). De fet, la pel·lícula conté moments que són art en estat pur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.