Entrevista a Cora Rosell, directora de l’escola de Teatre La Diana de Girona

Cora Rosell, el mètode Stanislavski com a eina per fer, ensenyar i dirigir interpretació: “Aquest mètode et permet connectar els teus autèntics sentiments com a persona amb l’emoció que vols expressar com a personatge”

Cora Rosell a La Diana/Joel Medir
Cora Rosell a La Diana/Joel Medir

Cora Rosell és una productora, directora i actriu. Aquest mes de setembre obrirà oficialment l’Escola de Teatre la Diana a Girona, dirigida a qui vulgui professionalitzar-se en el món de la interpretació. Una escola basada en el mètode Stanislavski. En aquesta entrevista ens parla d’aquest projecte, però també de la seva trajectòria professional i la seva visió del món del teatre i del cinema.

Continua llegint

…Eva al desnudo(All About Eve) (1950)

cartell/imbd.com

Avui, dia 14 de juny de 2021, podreu veure a La2 a les 22:04 aquesta pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz. Va guanyar 6 Oscars.

La protagonista de la pel·lícula és Eva (Anne Baxter) que somia en ser una actriu famosa. Per fer-ho es fa amiga de la gran actriu Margo Channing (Bette Davis). Per començar, Margo contractarà a Eva com a secretària… Només Birdie (Thelma Ritter, la serventa sospitarà de les verdaderes intencions d’Eva…

El director va definir els dos personatges principals en una entrevista: “Mentre Margo (Betta Davis) representa una actriu de veritat, Anne representa un animal cercant la seva presa”. Una pel·lícula que mostra les misèries del món del teatre, sobretot d’un Broadway, on tot és aparença i on es fa qualsevol cosa per aconseguir triomfar. La història està escrita des d’una perspectiva femenina.

Director:Joseph L. Mankiewicz

Guionista:Joseph L. Mankiewicz

Repartiment: Bette Davis, Anne Baxter, George Sanders, Celeste Holm, Gary Merrill, Hugh Marlowe, Gregory Ratoff, Barbara Bates, Marilyn Monroe, Thelma Ritter

…Birdman o (La Inesperada Virtud de la Ignorancia) (Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance)) (2014)

cartell/emmastoneweb.com

Avui, dia  26  de maig de 2020, podreu veure a Divinity a les 22:45 aquest film d’Alejandro González Iñárritu. Va guanyar 4 Oscars i va obtenir 9 nominacions.

La pel·lícula explica la història de Riggan Thompson (Michael Keaton), un actor que es va fer famós el 1992 pel seu paper com el superheroi Birdman. Riggan decideix escriure, dirigir i protagonitzar una obra a Broadway: els relats de Raymond Carver, “De què parlem quan parlem d’amor?”. Per fer-la comptarà amb l’ajuda del seu amic Jake (Zach Galifianakis) com a productor, la seva actual parella Laura (Andrea Riseborough) com a actriu i la seva filla  Sam (Emma Stone) com a assistent. Per aquesta obra també comptarà amb la col·laboració de l’actriu, acabada d’arribar a Broadway, Lesley (Naomi Watts). Els problemes començaran quan un llum cau sobre l’actor Ralph (Jeremy Shamos) i serà substituït pel cotitzat Mike (Edward Norton), provinent de l’anomenada Escola del Mètode.  Amb tots aquests elements hauran d’intentar que l’obra agradi a la crítica de Broadway, Tabitha Dickinson (Lindsay Duckan).

Podeu llegir la meva crítica aquí.

Director:Alejandro González Iñárritu

Guionistes:Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris, Armando Bo II

Repartiment:Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Zach Galifianakis, Naomi Watts, Amy Ryan, Andrea Riseborough, Lindsay Duncan, Merritt Wever, Joel Garland, Natalie Gold, Clark Middleton, Bill Camp, Teena Byrd, Anna Hardwick, Stefano Villabona

Historia de un matrimonio (Marriage Story)

Escenes d’un divorci

marriagestoryimbd
cartell/imbd.com

Noah Baumbach escriu i dirigeix aquest film sobre el divorci d’un director de teatre,  Charlie, i la seva dona, l’actriu Nicole que viuen a Nova York. Nicole tornarà a la seva ciutat natal, Los Angeles, amb el seu fill Henry. La intervenció dels seus respectius advocats dificultarà  encara més un divorci que Nicole, i, sobretot, Charlie pretenen que sigui amistós… El film ens mostra com l’amor es va dissolent amb el pas del temps i les vicissituds de la vida en parella compliquen més les coses, sobretot en un cas com el dels protagonistes que també comparteixen la feina i on l’admiració professional i els sentiments es confonen constantment. La història esdevé un magnífic retrat del desamor i una gran obra cinematogràfica que, en alguns moments, però, es fa massa llarga.

Continua llegint

…Ser o no ser (To be or not to be) (1942)

tobeornotobeimbd
cartell/imbd.com

Avui, dia 16  d’octubre de 2019 podreu veure a La2 a les 22:00  aquesta pel·lícula d’Ernst Lubitsch. Es basa en un relat de Menyhért Lengyel. Va estar nominada a l’Oscar a la Millor Banda Sonora.

La pel·lícula se situa durant la Segona Guerra Mundial a Varsòvia.  La narració comença quan el professor Siletsky (Stanley Ridges) de la Gestapo està a punt d’entregar als nazis una llista amb els noms de col·laboradors de la Resistència. Per evitar-ho els actors de la Resistència, Joseph Tura (Jack Benny) i Maria Tura (Carole Lombard) i la resta dels membres de la seva companyia  del Teatre de Varsòvia s’inventaran un pla per fer-se passar per Siletsky i pel coronel Erhardt (Sig Ruman) per entrar a la seu de les SS i evitar que els nazis aconsegueixin la llista.

L’any 2000 va ser reconeguda com una de les 100 millors comèdies de la història per l’American Film Insitute.  Una comèdia amb moments èpics i tota una declaració de com la cultura pot ser una poderosa arma contra el feixisme.

Director:Ernst Lubitsch

Guionista:Edwin Justus Mayer

Repartiment:Carole Lombard, Jack Benny, Robert Stack, Stanley Ridges, Felix Bressart, Lionel Atwill, Sig Ruman, Tom Dugan, Charles Halton, George Lynn

…Bales sobre Broadway (Bullets Over Broadway) (1994)

bulletsoverbroadway
cartell/imbd.com

Avui, dia 1 de juny de 2017, podreu veure a 8tv a les 22:30 aquesta pel·lícula de Woody Allen.  Una obra que va guanyar el premi a Millor Comèdia en els British Comedy Awards del 1995.

El film se situa a Nova York durant els feliços anys vint i explica les dificultats del director de teatre David Shane (John Cusack) per trobar finançament per portar a terme la seva obra. Finalment, el mafiós Nick Valenti (Joe Viterelli) accepta produir-la-hi, però amb una condició: ha de donar un paper secundari a Olive (Jennifer Tilly), la seva promesa. La presència d’un guardaespatlles complicarà encara més les coses.

El director va afirmar en una entrevista que el film mostrava com els artistes neixen, no es fan. I afegia que el personatge principal de la pel·lícula no havia nascut per ser artista. En definitiva, una obra que tracta de la creació artística i que constitueix una de les bones comèdies del director novaiorquès.

Director: Woody Allen

Guionista: Woody Allen, Douglas McGrath

Repartiment: John Cusack, Dianne Wiest, Chazz Palminteri, Jim Broadbent, Rob Reiner, Harvey Fierstein, Mary-Louise Parker, Jennifer Tilly, Tracey Ullman, Joe Viterelli, Jack Warden, Debi Mazar

L’assaig

La màgia del teatre

Cartell/imbd.com
cartell/imbd.com

Lluís Baulida dirigeix aquesta pel·lícula que es basa en la idea que la vida és com una obra de teatre. Però, hi afegeix un altre punt: què passaria si en poguéssim reescriure el guió per evitar els petits i els grans erros que cometem al llarg de la vida. El film parteix de la idea d’explicar-nos com una companyia de teatre prepara l’obra “Anònim venecià” i ens mostra de forma paral·lela la vida privada de la directora i dels dos protagonistes principals. Tota una excusa per tractar de l’amor, la mort, la vellesa i les relacions de parella. Es tracta d’una petita gran obra que barreja i experimenta amb les diferències de llenguatge entre el cinema i el teatre, tot amb un toc realista i amb una segona part del film més màgica i brillant que la primera.

Continua llegint

Entrevista a Lluís Baulida

” ‘L’Assaig’ és una mena de recerca de les diferències entre el llenguatge del cinema i el del teatre.”

Lluís Baulida a la Plaça de Sant Narcís (Girona)
Lluís Baulida a la Plaça de Sant Narcís (Girona)/Joel Medir

Lluís Baulida i Burset és un cineasta gironí que, després de llicenciar-se en Econòmiques, va fer un màster en direcció i producció cinematogràfica per l’Escuela de Artes Visuales de Madrid. Ha dirigit dos curtmetratges, Els diumenges (2000) i Els matins (2004). Últimament ha dirigit el seu primer llargmetratge: L’assaig (2014), que s’estrenarà a Girona el pròxim dia 6 de novembre. També va conrear el teatre, va ser durant vuit anys cap de producció del FITAG (Festival Internacional de Teatre Amateur de  Girona), però ell es considera bàsicament un home de cinema.

  1. Per què després d’estudiar Econòmiques va fer un màster en direcció i producció cinematogràfica?

Més que un canvi, és el temps en què t’arriba la passió. Quan em va tocar triar carrera no en tenia ni idea de què volia fer… Va ser al mig d’estudiar Econòmiques, quan vaig decidir que em volia dedicar al món del cinema. Vaig acabar i després vaig anar a Madrid a estudiar cinema.

  1. Què és per a  vostè el cinema? 

Com que sóc un romàntic, m’agrada pensar en el cinema com una eina  o com un art  transformador/a de la percepció individual del món… Però reconec que és una visió molt positivista de l’ésser humà i de l’art.

  1. En té una altra visió més pràctica? 

La visió pràctica és que les pel·lícules són articles de consum d’un sol ús i que l’espectador molt rares vegades es deixa influenciar per una pel·lícula. Al cap de cinc minuts ja la té oblidada.

  1. O sigui que creu que només el públic més ben preparat pot transformar la seva visió del món veient una pel·lícula? 

Això  depèn de la permeabilitat o la impermeabilitat que tingui cadascú com a persona respecte al món que l’envolta. A mi m’agrada pensar que la ficció ens educa per a la vida. La ficció ordena una mica el caos que és la vida.

  1. Quins són els seus referents cinematogràfics?

És que n’hi ha tants… no? A mi m’agrada molt pensar en Kubrick com a cineasta total. Un experimentador dins d’un vessant molt comercial, però Kubrick és el cineasta de referència per a mi. Però,  em considero més influenciat pel cinema oriental que no pas per l’occidental: prefereixo la contemplació a l’acció.

  1. Es considera un director costumista? Ho dic perquè els seus dos curtmetratges ho són bastant..

Entenc que m’ho  diguis pel primer. Però, el segon no té una posada en escena gaire costumista. La veritat és que hi ha molta gent que m’ho diu. Al final hauré de pensar que el meu cine és costumista!!

  1. Ho diu amb una certa resignació… 

No, és només que procuro introduir sempre un cert element de màgia dins la narració. Com a mínim, en el segon curt i en el primer llargmetratge que he fet el regal pot tenir una visió una mica costumista… Però si el desemboliques i mires a dins hi ha un component de màgia. Penso que el cinema, com a eix transformador, ha d’incorporar, en alguna mesura, un element de màgia.  Un element que no sigui creïble en la realitat implacable.

  1. Després  de dos curtmetratges, ha signat el seu primer llargmetratge, L’assaig. Què l’ha portat a decidir fer aquest pas?  

Estava sense feina i la perspectiva de trobar-ne era molt terrible. Vaig pensar què era el que sabia fer, el què podia fer, amb què podia posar-me dins del mercat amb una certa gràcia i vaig pensar que aquesta era la millor opció.

  1. Vostè en la seva pel·lícula planteja la filosofia que la vida és una gran obra de teatre. Ho creu realment? 

És que és així!!  Tot és una farsa!! Si tu analitzes el teu dia a dia: el personatge principal de la teva vida ets tu i hi ha uns personatges secundaris que van canviant: el matí a l’hora d’esmorzar és la teva família, a  la feina potser són uns que no et van ni et  venen, potser hi ha el dolent de la pel·lícula… Al final necessitem la ficció per ordenar el caos que és la nostra realitat.

  1. El plantejament de la vida en un teatre i dins d’una companyia de teatre lliga amb algunes pel·lícules actuals com podrien ser .Birdman o (La Inesperada Virtud de la Ignorancia) (Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance)) o Els núvols de SIls Maria (Clouds of Sils Maria). Per què creu que el cinema mira el teatre en algun dels seus últims plantejaments argumentals?

Tinc  la gran sort d’haver dirigit obres de teatre i també d’haver dirigit una pel·lícula. Els dos llenguatges a mi m’apassionen. L’Assaig és una mena de  recerca  de les diferències entre el llenguatge del cinema i el del teatre.

  1. Però, per què creu que el cinema ha utilitzat el teatre en els seus últims plantejaments argumentals?  

Bé, és recurrent, eh!!!  És la diferència entre les arts escèniques  i les arts visuals: en un cas estàs veient la realitat i en l’altre cas, la representació  de la realitat. Per tant, la implicació de l’espectador en una obra de teatre sempre és molt més potent que en una pel·lícula. Aquest interès del cinema per intentar captar aquesta activitat de l’espectador ha existit des de sempre.

  1. Els seus anys en el teatre què aporten al seu cinema? 

Jo, del cinema, n’he estat un enamorat a primera vista i, en canvi, del teatre, me n’he enamorat quan l’he conegut. Si no hagués fet aquest procés,  potser aquesta pel·lícula no l’hauria rodat d’aquesta manera.

  1. Se sent més còmode fent teatre o cinema? 

En el cinema perquè és el mitjà que conec més bé. Em considero un professional del cinema i un aprenent del teatre.

  1. Un aprenent tot i la trajectòria? 

I tant!! No tinc el bagatge suficient per considerar-me un professional del teatre.

  1. Vostè ha dirigit, produït i realitzat. Algun dia s’atrevirà a fer de director i actor en un mateix film? 

Absolutament no!!  He fet un petit cameo a la pel·lícula, com feia en Hitchcock. Però, actuar és una altra cosa, s’ha de tenir fusta, és una professió, s’ha de saber molt bé el què es fa. Sóc de l’opinió que els actors són molt necessaris en el cinema, no com pensen altres directors.

  1. Què n’opina de la crisi del cinema a Catalunya? 

És molt trist. La situació del cinema a Catalunya és molt trista perquè no hi ha lloc on agafar-se.

  1. És molt pessimista, no? 

No sóc pessimista, sóc realista. Una persona que vol fer cinema avui a Catalunya ho té molt malament. Malgrat que  pugui semblar que els mitjans per fer cinema s’han modernitzat molt amb el digital… i una merda!!!  Per fer cinema es necessiten diners, t’agradi o no t’agradi. Aconseguir diners per fer una pel·lícula a Catalunya és una odissea.

  1. Una odissea?

És patètic com els que manen s’omplen la boca d’indústries culturals i coses que en realitat no existeixen, són entelèquies nues i crues.  Si existeix un món cultural en aquest país, és perquè hi ha una sèrie de gent que no concep la seva vida  d’altra manera que fent cultura, entre els quals m’incloc. A partir d’aquí, lluitem contra vent, marea  i gegants i molins de vent per tirar endavant la vida i arribar a final de mes que és molt complicat.

  1. Quin creu que és, en aquest sentit, el millor model per finançar una pel·lícula?

Cada pel·lícula ha d’escollir el seu camí a l’hora de trobar finançament. No hi crec massa en models estàndard i produccions automatitzades.

  1. Per què ? 

A vegades sembla que fer pel·lícules sigui com fer sabates, i és una cosa totalment diferent. Una pel·lícula és una cosa viva, concreta, que va dirigida a un sector determinat de la societat. No  totes les pel·lícules s’han de fer per un únic sector  de públic que és  el que les grans majors han decidit que són els adolescents, els projectes d’adolescents i els adolescents eterns.

  1. Així, doncs, creu que la cartellera només va dirigida a aquest públic adolescent? 

Crec que si alguna cosa es pot fer des del  vessant públic, és intentar contrarestar el poder que tenen les majors per fer més diversa l’oferta cinematogràfica.

  1. O sigui aconseguir que la cartellera no sigui tan hegemònica?

És que és un drama, perquè per exemple la meva pel·lícula està concebuda per ser vista en una sala de cinema. Si tu la veus en una sala de cinema, reps molt més imputs que si  la veus a casa, encara que sigui en una pantalla gegant.  Anar al cinema és una cerimònia, un ritual, entres amb un munt de desconeguts i comparteixes una gravació… és com el qui va a missa!!

  1. Creu que hi ha un determinat tipus de cinema que no arriba a l’espectador? 

Crec que no es fan els esforços culturals com a societat per entendre que el cinema és un fenomen divers. S’entén que hi ha un tant per cent molt elevat de la gent que va al cinema per distreure’s, perfecte, collonut… Però, potser també hi ha una altra mena de gent que vol una altra  mena d’experiència.

  1. S’han d’establir més sinergies entre el cinema i el teatre? 

Bé, hi ha una sinergia claríssima: La gent que vagi a veure la meva pel·lícula tindrà ganes d’anar a veure una obra de teatre. En l’àmbit industrial, Catalunya és un país molt petit, i, obligatòriament els actors, per parlar d’un element clau en les dues arts no són tants. Per tant, el nostre país difícilment tindrà un star system només cinematogràfic perquè la mesura del mercat fa molt difícil que existeixi.

(Aquesta entrevista també ha estat publicada en El Dimoni de Santa Eugènia de Ter )

Birdman o (La Inesperada Virtud de la Ignorancia) (Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance))

La necessitat de sentir-se estimat

Cartell/emmastoneweb,com
cartell/emmastoneweb.com

Alejandro González Iñárritu ha coescrit i dirigit aquest film sobre la necessitat de sentir-se valorat i estimat. L’embolcall: una exsuperestrella de Hollywood que arriba a Broadway per versionar, dirigir i protagonitzar l’obra de Raymond Carver,  “De què parlem quan parlem d’amor?”. Però,  té un greu problema: tothom, encara, el veu com a Birdman, el superheroi que el va portar a la fama anys enrere. Però, darrere l’actor s’hi amaga un home deprimit i gens convençut de l’obra que està a punt de representar i dirigir, perseguit pel seu passat i inadaptat a la nova cultura mediàtica. La pel·lícula acaba convertint-se en un retrat del pitjor del món del teatre i del cinema, i vol ser el reflex d’una cultura  decadent. Però, més enllà d’això ens parla de l’obra de teatre permanent que és la vida i sobre el paper que representem per als altres i per a nosaltres mateixos. Un film que sap combinar tots els gèneres, i amb un treball de càmera excepcional.

Continua llegint

Juan José Bigas Luna

El dissenyador d’una estètica cinematogràfica atrevida 

Bigas Luna/seminci.elnortedecastilla.es
Bigas Luna/seminci.elnortedecastilla.es

El dia 5 d’abril va morir a l’edat de  seixanta-set anys el cineasta barceloní Juan José Bigas Luna a La Riera de Gaià (Tarragona), un dels directors catalans més importants dels  últims anys.  Va descobrir actors i actrius com Javier Bardem i Penélope Cruz.

Continua llegint