Rifkin’s Festival

Festival de cinema


cartell/imbd.com

Woody Allen fa el seu particular homenatge al cinema i als festivals en aquesta pel·lícula situada a Sant Sebastià. Com a excusa ens presenta un protagonista, Mort Rifkin – alter ego de Woody Allen-, professor de cinema i escriptor, que decideix acompanyar la seva dona, Sue, publicista, al Festival de Sant Sebastià. Mort hi coneixerà la doctora Jo Rojas de qui s’enamorarà. La narració és una crítica mordaç al món del cinema i de tot allò que l’envolta, com la falsa intel·lectualitat i les pretensions excessives en nom d’un cert progressisme impostat i ingenu. A més a més, el director novaiorquès aprofita per fer el seu particular homenatge als cineastes europeus com ara Fellini, Bergman o Buñuel. Un film que, sense ser dels millors de Woody Allen, supera les altres obres situades en ciutats europees d’aquest director.

Woody Allen ha dirigit últimament pel·lícules com Wonder Wheel (2016) o Dia de lluvía en Nueva York (A Rainy Day in New York) (2019). Aquesta pel·lícula es va presentar en la secció oficial, fora de concurs, en el Festival de Sant Sebastià i va obrir el Festival. El director va explicar per què va decidir parlar sobre el Festival: “No sabia massa sobre Sant Sebastià, però sí que sabia que s’hi celebra un festival de cinema, així que vaig començar a escriure’n una història. M’agradava la idea que els festivals de cinema homenatgessin els grans directors europeus que van convertir el cinema en art, aquells que en els anys cinquanta i els seixanta van inventar el Neorealisme o la Nouvelle Vague i que van influir en el cinema de tot el món, també als Estats Units. Però només ho vaig fer perquè vaig triar rodar a Sant Sebastià. Si Sant Sebastià fos reconeguda per fer ceràmica, hagués escrit una història sobre la ceràmica”. De fet, però, el film deixa molt més bé la ciutat que el Festival en si.

La narració està relatada per Mort Rifkin (Wallace Shawn), professor de cinema i escriptor frustrat, mentre li explica al seu psicòleg l’experiència que va viure en el Festival de Sant Sebastià. Hi va arribar amb la seva dona Sue (Gina Gershon) que portava la publicitat de la nova pel·lícula del director Philippe (Louis Garrel), amb qui va mantenir una relació sentimental. Mort tenia problemes de cor i va anar a veure la doctora Jo Rojas (Elena Anaya), recomanat per un seu amic. Mort es va enamorar d’aquesta doctora amb qui compartien el gust pel cinema d’autor europeu de Truffaut, Bergman i Fellini.

La fotografia de Vittorio Storaro és un homenatge constant als grans clàssics del cinema, des d’Orson Welles a Fellini. Tot amb unes imatges oníriques, ja que són somnis o imaginacions del protagonista.

La banda sonora de Stéphane Wrembel ens situa a la típica pel·lícula de Woody Allen amb el seu inconfusible jazz. A més a més, la lletra de la cançó principal, “Dreaming of Rose”, ens parla de l’evolució del protagonista: d’una persona obsessionada i tancada a una persona que gaudeix de la vida.

Wallace Shawn fa un gran paper com a alter ego de Woody Allen. En canvi, Gina Gherson no acaba d’estar convincent en el personatge de Sue, la dona del protagonista. Louis Garrel dibuixa molt bé el típic director de cinema progressista que creu que un film per si sol pot canviar el món. La que fa una actuació magnífica és Elena Anaya com a la doctora Jo Rojas, que sap donar un punt de sensualitat i intel·ligència al seu personatge. També cal destacar el petit paper de Sergi López com a Paco, marit de Jo Rojas i el de Christoph Waltz interpretant la Mort en una de les millors escenes del film.

El director va explicar en una entrevista perquè defensava el cinema d’autor europeu com ho fa el protagonista: “Molta gent parla del cinema d’autor europeu com una cosa molt culte, però no són només pel·lícules intel·lectuals. Són pel·lícules molt entretingudes, tant com qualsevol pel·lícula d’acció. Són entreteniment que, a més a més, està meravellosament fet i tracta temes profunds, no és com fer els deures, sinó que jo veig Bergman perquè m’ho passo bé. No hi vaig a prendre notes o a estimular la ment, sinó perquè m’ho passo bé anant al cinema”. De fet, la pel·lícula és una clara mostra d’això, amb els homenatges constants a aquests cineastes i també a Orson Welles. Uns homenatges que s’integren perfectament en el guió del film. Tot això en una narració que inclou crítiques cap al món del cinema actual, perdut entre el comercial i un fals cinema d’autor pretensiós, que no arriba a la categoria d’art. També mostra com els festivals han perdut part del seu amor cap a l’art cinematogràfic. No és la millor pel·lícula de Woody Allen, però resulta imprescindible per entendre la llarga trajectòria del gran director novaiorquès.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.