Jugant a ser Déu
Wally Pfister debuta com a director en aquest film apocalíptic sobre la Intel·ligència Artificial. La pel·lícula narra la història d’una parella de científics que hi estan especialitzats, Will i Evelyn Caster. Quan Will és assassinat per manifestar-se a favor de la Intel·ligència Artificial sense cap mena de límits, la seva dona decideix transferir la seva consciència a un ordinador. A partir d’aquí, es converteix en un monstre que necessita cada cop més energia perquè vol jugar a ser Déu. La pel·lícula és visualment perfecta, però, de vegades, cau en l’excés.
Wally Pfister era el director de fotografia de Christopher Nolan. De fet, va arribar a guanyar un Oscar per Origen (Inception) l’any 2011. Ara debuta com a realitzador amb aquest film.
La pel·lícula explica la història del prestigiós doctor Will Caster (Johnny Depp) especialitzat en Intel·ligència Artificial. Un dia, després d’una conferència, és víctima d’un atemptat terrorista d’un grup anti-Internet RIFT (Revolució Independent contra la Tecnologia) liderada per Bree (Kate Mara). A partir d’aquí, la seva companya de feina i de vida, Evelyn (Rebeca Hall) intentarà no perdre’l del tot transferint la seva consciència a un ordinador, en un projecte anomenat Transcendence. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda del seu company Max Waters (Paul Bettany). La màquina s’acabarà convertint en un monstre, al qual hauran d’intentar aturar amb l’ajuda del doctor Joseph Tagger (Morgan Freeman) i l’agent de l’FBI Buchanan (Cillian Murphy).
Tot l’argument va acompanyat de la fotografia onírica de Jess Hall que evoca, en alguns moments puntuals, un cert esperit bíblic. La música de Mychael Danna contribueix a crear aquest ambient.
Johnny Depp li sap donar al seu personatge de Will Caster la mística suficient. Rebeca Hall mostra perfectament en la seva actuació l’amor d’Evelyn cap a Will i l’evolució del personatge. També cal assenyalar la presència del veterà actor Morgan Freeman com Joseph Tagger.
El director Wally Pfister va explicar en una entrevista què pretenia amb aquest film: “Volia allunyar-me de la idea estereotipada d’una màquina sensible apoderant-se del món. Hi ha preguntes més profundes sobre per què estem utilitzant la tecnologia. Per curar o per crear una barrera? Aquesta utilització és benèvola o malèvola? Vull que el públic entengui una banda i l’altra de la qüestió: si ens aprofitem de la tecnologia o la tecnologia s’aprofita de nosaltres. “Un debat que el director porta més enllà afegint-hi un altre punt de vista interessant: com la tecnologia ens fa creure que som Déu. A més a més, parla d’un tòpic tractat molts cops: els errors que es poden arribar a cometre per amor. La pel·lícula és tan espectacular que, a vegades, això s’acaba convertint en el seu major defecte.
citizenjoel 