Noves formes de seducció
Spike Jonze dirigeix aquesta pel·lícula sobre l’amor i les relacions en un futur no gaire llunyà. El film parteix del següent argument: Theodore és un escriptor que està vivint un procés de separació matrimonial traumàtic. Un dia comprarà un nou sistema operatiu d’Intel·ligència Artificial. De seguida, sorgirà entre la personalitat d’aquesta màquina, Samantha, i Theodore una història d’amor. Una pel·lícula màgica sobre l’amor platònic i les relacions (humanes) en l’època digital.
Spike Jonze és un director conegut per pel·lícules com Com ser John Malkovich (Being John Malkovich) (1999) o El lladre d’orquídies (Adaptation) (2002). Ara dirigeix aquest film que ja opta a diversos Oscars.
La història comença quan Theodore (Joaquin Phoenix), que treballa escrivint cartes d’amor per a altres persones, es troba deprimit a causa del procés de separació de la seva dona Catherine (Rooney Mara). Un dia comprarà un sistema operatiu d’Intel·ligència Artificial, per al qual triarà l’opció de personalitat femenina. Aquesta Intel·ligència Artificial es posarà per nom Samantha (Scarlett Johansson li donarà la veu). Entre tots dos, s’establirà una relació sentimental només basada en les paraules i la imaginació. Una relació que, amb el temps, entendrà la gent del seu entorn, com la seva amiga Amy (Amy Adams).
La pel·lícula compta amb una magnífica banda sonora d’Arcade Fire i una de les millors cançons per film cantada per Scarlett Johansson i Joaquim Phoenix, “The Moon Song”. Una música pensada exclusivament per a la pel·lícula, de la cantant Karen O. Aquesta cançó proporciona un dels millors moments del film.
Les interpretacions d’aquesta pel·lícula mereixen un punt i a part. Joaquin Phoenix com Theodore apareix sol en pantalla durant molta estona, però, tot i això, aconsegueix transmetre l’amor platònic del personatge cap a Samantha. Scarlett Johansson en té prou únicament amb la veu per fer creïbles els canvis de sentiments d’aquesta Intel·ligència Artificial. Això fa que sigui altament recomanable veure el film en versió original. També cal assenyalar la bona actuació d’Amy Adams com Amy.
El director i guionista ha matisat en una entrevista recent que el seu objectiu no era fer una pel·lícula sobre el futur, en tenia un altre, segons ha destacat: “Volia escriure sobre dues persones que estan intentant establir una relació“. Finalment, acaba construint un magnífic retrat de les relacions humanes en època de màquines impersonalitzades, però també de l’amor platònic que hom pot sentir cap algú desconegut. Això va acompanyat d’una meravellosa fotografia, amb moltes imatges oníriques i una estètica entre futurista i retro que crea un producte especialment harmònic.
citizenjoel 
Retroenllaç: Her (2013) | citizenjoel