La immoralitat a l’Església irlandesa
Aquesta pel·lícula de Stephen Frears vol servir per denunciar el robatori d’infants en els convents de monges irlandeses a mitjans dels anys cinquanta. El film narra la història real de Philomena Lee, una dona gran que contacta a través de la seva filla amb el periodista Martin Sixsmith per intentar localitzar el fill que li van robar quan el seu pare la va ingressar en un convent de monges, en quedar embarassada. El film entra massa en el drama personal de la protagonista i en la recerca del fill i no centra prou l’atenció en l’escàndol dels robatoris de nens i amb el paper que hi va jugar l’Església irlandesa.
Steve Frears és un director que ha realitzat grans èxits cinematogràfics com Les amistats perilloses (Dangerous Liaisons) (1988) o La Reina (The Queen) (2006). Aquest cop adapta el llibre de Martin Sixsmith, “The Lost Child of Philomena Lee: A Mother, Her Son and a Fifty Year Search“.
La història explica com el periodista Martin Sixsmith (Steve Coogan) es troba en un impàs professional després de perdre la seva feina en el món de la comunicació institucional. Per casualitat, s’assabenta de la història de Philomena Lee (Judi Dench), a qui van robar el fill en un convent de monges, on estava acollida. A partir d’aquí, Philomena demana a Martin que l’ajudi en la recerca del fill robat. Aquesta investigació els conduirà fins als Estats Units. La història ens mostrarà el paper repressor de la sexualitat de l’Església catòlica irlandesa en aquella època i també la doble moral americana en el tema de l’homosexualitat.
Les interpretacions d’aquesta pel·lícula són notables. Steve Coogan sap donar-li el toc just d’ironia al personatge de Martin Sixsmith. Judi Dench sap portar amb una extraordinària delicadesa el paper de Philomena Lee.
El film en molts moments combina la narració amb flashbakcs i imatges reals. Una combinació que no acaba de ser del tot harmònica. En canvi, s’ha de destacar la gran banda sonora d’Alexandre Desplat que va estar en la cursa per l’Oscar a la millor banda sonora.
En conclusió, una pel·lícula que ens recorda una història molt fosca que per moltes famílies encara no s’ha tancat. El director segons ha confessat en una entrevista: “la vertadera història era molt tràgica i l’humor era important per a relaxar l’ambient (…)No volíem reflectir aquest relat de manera trivial, sinó fer-ho més accessible i més emocionant mitjançant diàlegs humorístics“. Els tocs d’humor són prou encertats. La pel·lícula, però, se centra massa en la recerca del fill i, a més a més, té un problema greu: l’Església metaforitzada pel convent de monges on va patir el robatori del seu fill la protagonista, acaba sent un lloc massa secundari en la narrativa del film. Això treu contundència a la denúncia que s’hi pretén dur a terme.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Philomena (2013) | citizenjoel