Philomena

La immoralitat a l’Església irlandesa

Cartell/jposters.com
cartell/jposters.com

Aquesta pel·lícula de Steve Frears vol servir per denunciar el robatori d’infants en els convents de monges irlandeses a mitjans dels anys cinquanta. El film explica  la història real de Philomena Lee, una dona gran que contacta a través de la seva filla amb el periodista Martin Sixsmith per intentar trobar el fill que li van robar quan el seu pare la va ingressar en un convent de monges, en quedar embarassada.  El film entra massa en el drama personal de la protagonista i en la recerca del fill i no centra prou l’atenció en l’escàndol dels robatoris de nens i amb el paper que hi va jugar l’Església irlandesa.

Steve Frears és un director que ha realitzat grans èxits  cinematogràfics com Les amistats perilloses (Dangerous Liaisons) (1988) o  La Reina (The Queen) (2006). Aquest cop adapta el llibre de Martin Sixsmith,  Philomena : The true strory of the mother and the son she had to give away“.

La història explica com el periodista Martin Sixsmtih (Steve Coogan) es troba en un impàs professional després de perdre la seva feina en el món de la comunicació institucional.  Per casualitat, s’assabenta de la història de Philomena Lee (Judi Dench), a qui van  robar el fill en un convent de  monges, on estava acollida. A partir d’aquí, Philomena li demana a Martin que l’ajudi en  la recerca del fill robat. Aquesta investigació els conduirà fins als Estats Units. La història ens mostrarà el paper repressor de la sexualitat de l’Església catòlica irlandesa en aquella època i  també la doble moral americana en el tema de l’homosexualitat.

Les interpretacions d’aquesta pel·lícula són notables. Steve Coogan sap donar-li el toc just d’ironia al personatge de Martin Sixmtih. Judi Dench sap portar amb una extraordinària delicadesa el paper de Philomena Lee.

El film en molts moments combina la  narració amb flashbakcs i imatges reals. Una combinació que no acaba de ser del tot harmònica. En canvi, s’ha de destacar la gran banda sonora d’Alexandre Desplat que va estar en la cursa  per l’Oscar a la millor banda sonora.

En conclusió, una pel·lícula que ens recorda una història molt fosca que per moltes famílies encara no s’ha tancat. El director segons ha confessat en una entrevista: “la vertadera història era molt tràgica i l’humor era important per a relaxar l’ambient (…)No volíem reflectir aquest relat de manera trivial,  sinó fer-ho més accessible i més emocionant mitjançant diàlegs humorístics”. Els tocs d’humor són prou encertats. La pel·lícula, però, se centra massa en la recerca del fill i, a més a més,  té un problema greu: l’Església metaforitzada pel convent de monges on va patir el robatori del seu fill la protagonista, acaba sent un lloc massa secundari en la narrativa del film. Això treu contundència a la denúncia que s’hi pretén dur a terme.

Un pensament a “Philomena

  1. Retroenllaç: …Philomena (2013) | citizenjoel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.