Secrets o veritats?
Bill Condon ens porta la primera visió cinematogràfica sobre WikiLeaks. La pel·lícula ens convida a reflexionar sobre els límits entre l’obligació dels comunicadors d’informar de la veritat, i la discreció obligada sobre determinats temes. A més a més, planteja un seguit de qüestions sobre l’ètica dels informadors. El film té unes primeres imatges i un final excel·lents, però globalment resulta molt irregular.
Bill Condon és un director conegut per la saga de Crepúsculo (2011, 2012). També ha dirigit altres films com Déus i Monstres (Gods and Monsters) (1998). Aquesta vegada porta al cinema tot el que va suposar Wikileaks des dels seus inicis. Per fer-ho, es basa en el llibre de Daniel Domscheit-Berg, “Inside Wikileaks”.
La pel·lícula comença quan Julian Assange (Benedict Cumberbatch) convida Daniel Berg (Daniel Brühl) a participar en el projecte de WikiLeaks, l’any 2007. Aquest fet canviarà la vida tranquil·la d’informàtic que portava Daniel en l’empresa, on treballava amb la seva amiga Anke Domscheit-Berg (Alicia Vikander). La pel·lícula ens mostra la reacció que causarà la plana web en diversos àmbits, a mesura que anava agafant rellevància: la premsa, representada pel diari The Guardian amb el seu redactor Nick Davies (David Thewlis) i el seu editor Alana Rusbridger (Peter Capaldi) i també a la Casa Blanca, amb Sarah Shaw (Laura Linney) i James Boswell (Stanley Tucci).
Tot el guió adaptat de Josh Singer serveix d’excusa per contrarestar diversos temes: quins són els límits de la seguretat? On comença la censura i on acaba el codi deontològic dels informadors? Quina informació s’ha de publicar i com s’ha de publicar: exactament com la diu o la filtra la persona que ho explica/envia, o amb matisos? On comença la transparència informativa i on els riscos per a les persones i als països? En tots aquests interrogants, hi ha una referència que es repeteix sovint durant el film: la figura del Gran Germà que tot ho controla que apareix en el llibre de George Orwell, “1984“.
La interpretació dels actors és un dels actius més potents de la pel·lícula. La parella de protagonistes, Benedict Cumberbatch i Daniel Brühl, funciona perfectament a l’hora de mostrar el canvi de sentiments dels seus personatges, des de l’admiració mútua fins a l’odi. Cal assenyalar que Benedict Cumberbatch ha afirmat que Assange li va adreçar un correu advertint-li que trobava que era molt bon actor, però que, tot i això, la pel·lícula seria horrible. A més a més, cal remarcar les bones actuacions d’una Alicia Vikander cada cop més madura com a Anke Domscheit-Berg i de David Thewlis com a Nick Davies.
Una pel·lícula, amb alts i baixos, que segons el seu director ha explicat en una entrevista: “Hi ha representats els diferents punts de vista de la història“. El film fa la sensació, però que WikiLeaks era una bona eina fins que van parlar dels draps bruts dels Estats Units. El millor d’aquest film són les preguntes que deixa obertes a l’espectador.
citizenjoel 