Una cuestión de tiempo (About Time)

Carpe diem

Cartell/movie-list.com
cartell/movie-list.com

Aquest film de Richard Curtis juga amb la possibilitat de retrocedir en el temps per intentar arreglar situacions que no ens agraden.  Ho fa a través de la història d’una família en què totes les generacions posseeixen aquest do. La pel·lícula, però, se centra en la vida de Tim, l’últim de la saga. Finalment, el protagonista descobrirà  que s’ha de gaudir de cada moment que ens ofereix  la vida perquè el destí és inevitable. El producte final acaba sent bo, però en alguns casos cau en el sentimentalisme fàcil.

Richard Curtis és un director que ha fet comèdies romàntiques de gran  èxit com  Notting Hill(1999) El diari de Bridget Jones (Bridget’s Jones Diary) (2001) o  Love Actually (2003). Aquest cop, a més a més de tots els ingredients típics de la comèdia romàntica, hi afegeix un toc de ciència-ficció amb els viatges en el temps.

La història comença quan Tim Lake (Domhnall Gleeson) descobreix el seu poder de viatjar en el temps. A través del seu pare (Bill Nighly), sabrà  que totes les generacions de la seva família han tingut aquest do. Amb aquest poder, Tim intentarà trobar parella, primer amb la seva amiga de l’adolescència, Charlie (Margotte Rubie). Després, a Londres, on s’instal·larà per exercir d’advocat, coneixerà a  Mary (Rachel McAdams) i farà tot el possible perquè es converteixi en la seva parella. La vida continua amb alegries i tristeses, amb  els problemes de la seva germana Kit Kat (Lydia Wilson) fins a la mort del seu pare. Amb aquests dos episodis familiars, Tim s’adonarà que intentar canviar el passat, pot tenir conseqüències negatives.  I això li farà aprendre una lliçó important: no cal canviar el curs dels esdeveniments per gaudir de les petites alegries de cada dia.

La pel·lícula aconsegueix una gran harmonia acompanyada de l’excel·lent banda sonora de Nick Loird Clowes. La música, també hi és present a través d’altres formats, l’encant de la música en viu i la nostàlgia dels temes antics.

Pel que fa a les interpretacions, Domhnall Gleeson fa una actuació massa encartonada. En canvi, Rachel McAdams està encisadora en el seu paper. De la resta del llarg repartiment, cal destacar l’actuació de Bill Nighly.

Un film que aconsegueix tenir escenes brillants i divertides. I sobretot,  ens convida a ser feliços. Tal com diu el seu director en una entrevista: “la pel·lícula parla d’una cosa molt simple: com ser feliç, com gaudir dels dies normals. Però com es converteix això en alguna cosa interessant? Vaig pensar a incorporar els viatges en el temps, perquè els personatges poguessin anar allà on volguessin i canviar el què volguessin canviar… i de cop i volta, el personatge principal decideix no canviar res i gaudir dels dies normals. Això era  interessant”. En conclusió, una pel·lícula entretinguda que té alts i baixos, però que cau, algunes vegades, en el sentimentalisme fàcil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.