Massa tecles mal tocades
El director Eugeni Mira ens explica, en aquesta pel·lícula, la història d’un pianista jove i brillant que es prepara per tornar a actuar després d’haver-se quedat en blanc enmig d’un concert fa cinc anys. Aquest cop actuarà a Chicago i tocarà amb el piano del seu antic mentor, una peça única i d’una gran dificultat. Un cop comença el concert, descobrirà enmig de les partitures, unes notes amenaçadores: si falla una sola nota, el mataran. La pel·lícula agafa un aire de thriller, però sense arribar a transmetre la sensació d’angoixa que s’esperaria de l’argument.
Eugeni Mira és un director que ha realitzat pel·lícules com El cumpleaños (The Birthday) (2004) o Agnòsia (2010). Aquest cop porta al cinema una història inversemblant: l’amenaça de mort a un pianista, en plena actuació. Per tant, l’acció transcorre, durant gairebé tot el llargmetratge, a l’escenari. Aquest film va servir per inaugurar el Festival de Sitges.
La pel·lícula té un argument molt simple: el prometedor pianista Tom Selznick (Elijah Wood) torna a actuar intentant superar el seu pànic als escenaris, després d’una actuació decebedora, en un gran concert a Chicago. Allà comptarà amb un espectador de luxe: la seva dona i famosa actriu Emma Selznick (Kerry Bishé), que ha estat un dels promotors d’aquest esdeveniment. Al cap de pocs minuts d’iniciar la seva actuació al piano, en girar plana de la partitura, hi veurà escrita una amenaça: si falla alguna nota, el mataran. A partir d’aquí, rebrà ordres d’un misteriós personatge (John Cusack), a través d’un auricular.
Un dels punts forts d’aquest film, a priori, hauria de ser la qualitat de la seva banda sonora de Victor Reyes. Però té un greu problema: el concert que surt al film sembla més pensat per acompanyar l’acció de la pel·lícula que pel públic que, teòricament, va a veure el protagonista en la ficció. En el concert hi ha referències clares a L’home que sabia massa (The Man Who Knew Too Much) (1956) d’Alfred Hitchcock., una de les fonts inspiradores de Mira.
Elijah Wood és l’actor principal de la pel·lícula i n’acapara gairebé tot el protagonisme com a Tom Selznick. Fins i tot, els moviments dels seus dits tocant el piano són seus. Tot i això, la seva interpretació va de més a menys durant el film. L’expressió de la seva cara recorda, en alguns moments, massa el seu personatge de Frodo a El senyor dels anells. En canvi, la presència de John Cusack en pantalla és mínima i es desaprofita aquest gran actor. Per acabar, cal assenyalar el bon nivell de Kerry Bishé com la dona del protagonista, Emma Selznick.
El gran defecte d’aquest film és la falta de credibilitat de l’argument. Eugeni Mira, en una entrevista indicava, però: “sí que vam canviar alguna coseta (del guió original de Damien Chazelle); això no obstant, quan preteníem canviar algun punt realment problemàtic a favor d’un major realisme, altres punts de la pel·lícula se’n ressentien. Així vam entendre que havíem de respectar Grand Piano com la bèstia salvatge que és“. Possiblement, aquesta “bèstia” sembla massa surrealista en moltes ocasions, tot i les bones intencions que deixa intuir. En conclusió, un film que vol ser una obra mestra, tanmateix, que es queda en una bona pel·lícula.
citizenjoel 