Grand Piano

Massa tecles mal tocades

Cartekk/velodromo.es
cartell/velodromo.es

El director  Eugeni Mira  ens explica, en aquesta pel·lícula,  la història d’un  pianista jove i brillant que es prepara per tornar a actuar després d’haver-se quedat en blanc enmig d’un concert fa cinc anys. Aquest cop actuarà a Chicago i tocarà amb  el piano del seu antic mentor, una peça única i d’una gran dificultat. Un cop comença el concert, descobrirà  enmig de les partitures, unes notes amenaçadores: si  falla una sola nota,  el mataran. La pel·lícula agafa un aire de thriller, però sense arribar a transmetre la sensació d’angoixa que s’esperaria de l’argument.

Eugeni Mira és un director  que ha realitzat pel·lícules com El cumpleaños (The Birthday) (2004) o Agnòsia (2010). Aquest cop porta al cinema una història inversemblant: l’amenaça de mort  a un pianista, en plena actuació. Per tant, l’acció transcorre, durant gairebé tot el llargmetratge, a l’escenari. Aquest film  va servir per inaugurar el Festival de Sitges.

La pel·lícula té un argument molt simple: el  prometedor pianista Tom Selznick (Elijah Wood) torna a actuar intentant superar el seu pànic als escenaris, després d’una actuació decebedora, en un gran concert  a Chicago. Allà comptarà amb un espectador de luxe: la seva dona  i famosa actriu Emma Selznick (Kerry Bishé), que ha estat un dels  promotors d’aquest esdeveniment. Al cap de pocs minuts d’iniciar la seva actuació al piano, en  girar plana de la  partitura, hi veurà escrita una amenaça: si falla alguna nota, el mataran.  A partir d’aquí,  rebrà ordres d’un misteriós personatge (John Cusack).a través  d’un auricular.

Un dels  punts forts d’aquest film, a priori, hauria de ser  la qualitat de la seva banda sonora. Però té un greu problema: el concert que surt al film  sembla més pensat per acompanyar l’acció de la pel·lícula que pel públic que, teòricament, va a veure el protagonista en la ficció. En el concert hi ha  referències clares a  L’home que sabia massa (The Man Who Knew Too Much) (1956) d’Alfred Hitchcock., una de les fonts inspiradores de Mira.

Elijah Wood és l’actor principal de la pel·lícula i n’acapara gairebé tot el protagonisme. Fins i tot, els moviments dels seus dits tocant el piano són seus. Tot i això, la seva interpretació va de més a menys durant el film. En alguns moments, l’expressió de la seva cara recorda massa el seu personatge de  Frodo a El senyor dels anells.  En canvi, la presència de  John Cusack  en pantalla és mínima i es desaprofita aquest gran actor. Per acabar, cal assenyalar el bon nivell de Kelly Bishé com a dona del protagonista.

El gran defecte d’aquest film és la falta de credibilitat de l’argument. Eugeni Mira, en una entrevista indicava, però: “sí que vam canviar alguna coseta (del guió), però quan preteníem canviar algun punt  realment problemàtic a favor d’un major realisme, altres punts de la pel·lícula se’n ressentien. Així vam entendre que havíem de respectar Grand Piano com la bèstia salvatge que és”. Possiblement, aquesta “bèstia”  sembla massa surrealista en moltes ocasions,  tot i les bones intencions que deixa intuir. En conclusió, un film que vol ser una obra mestra, però que es queda en una bona pel·lícula.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.