El gran Gatsby (The great Gatsby)

 El gran Gatsby… o no?

cartell/ labutaca.net

El director australià Baz Luhrmann realitza una altra visió de l’obra de Scott Fitzgerald. Una pel·lícula que ens parla dels feliços anys vint americans de la perspectiva de l’alta societat i la burgesia. Però, també d’allò que es pot arribar a fer per amor. Un film que, amb una espectacularitat en alguns moments excessiva, sap transmetre la màgia de la literatura de l’autor.

L’escriptor americà Scott Fitzgerald va publicar l’any 1925  “El gran Gatsby”, un fidel retrat de la societat americana durant la Llei Seca. Una societat on manava la hipocresia i la gent benestant anava de festa en festa caient en excessos alcohòlics en locals bohemis. La història és narrada per Nick Carraway, alter ego de l’autor. Però, la novel·la també ens parla de com un home, Jay Gatsby, és capaç de tot per aconseguir el gran amor de la seva vida, Daisy Buchanan.  Aquest film és la tercera versió del llibre després de les de 1949 i 1974, protagonitzades per Alan Ladd i Robert Redford respectivament.

Baz Luhrmann, director entre altres de Moulin Rouge! (2001), opta per fer una versió cinematogràfica que vol respectar la  història original. Hi afegeix, però,  un toc de postmodernitat, sobretot amb la combinació de literatura i  cinema.

Un punt i a part, mereix la utilització de la música que hi posa el compositor Craig Armstrong. Una música que combina, en alguns moments amb molt poca gràcia, el jazz de l’època en què se situa l’acció amb la música actual. Baz Luhrmann hi afegeix també imatges sobredimensionades, que ja li havíem vist a Moulin Rouge! (2001). Una combinació que es veu en les festes de Jay Gatsby i que contradiu l’esperit de la novel·la de Scott Fitzgerald.

Però el millor que té el film són les grans actuacions, en general, dels seus actors. Leonardo DiCaprio es converteix en un excel·lent Gatsby. Tobey Maguire interpreta l’alter ego de l’escriptor en una bona actuació com Nick Carraway. Carey Mulligan aconsegueix transmetre perfectament les contradiccions en què es  veu envoltat el seu personatge, Daisy Buchanan. En canvi, Joel Edgerton en el paper del seu marit, Tom, fa una de les actuacions més fluixes del film. Tots plegats, això no obstant, donen força a la història d’amor entre Gatsby i Daisy que explica la novel·la.

En conclusió, un film que volent ser original, converteix l’Amèrica burgesa dels anys vint representada per la casa de Gatsby en una vulgar discoteca. En una entrevista recent, Baz Luhrmann es preguntava si amb la seva versió hi hauria espectadors que pensessin que profanava l’obra de Scott Fitzgerald. La veritat és que, tot i que respecta la narració original, la música sí que acaba profanant l’esperit bohemi que vol reflectir l’autor americà.  Tot i això, té aspectes molt destacables, a banda de les bones actuacions dels actors, com ara l’aparició en la pantalla de fragments de textos de la novel·la de Scott Fitzgerald.