El robot que pensa, però no existeix
Aquest film de Jake Schreier ens presenta, altre cop, un futur immediat, on les màquines estan substituint els treballadors. En aquest cas, ens parla de com Frank, un antic lladre de joies amb clars símptomes d’Alzheimer, rep un regal inesperat del seu fill: un robot per ajudar-lo amb les feines de la casa i cuidar-lo. Un cop superades les reticències inicials esdevindrà el seu millor amic. Frank decidirà tornar al seu ofici de lladre i voldrà convertir el robot en el seu còmplice. Aquest és l’argument d’un film, sense gaires pretensions, protagonitzat per un sublim Frank Langella, que ens planteja un futur on els robots tindran un paper rellevant en la societat.
Aquest film del director novell Jake Schreier va guanyar el Premi del Públic a Sitges. Es tracta d’una pel·lícula, a mig camí entre la comèdia i la ciència-ficció. Finalment, acaba convertint-se en una història tractada amb una extrema delicadesa.
El guió de Christopher D. Ford ens parla d’una societat on els robots ajuden els humans a desenvolupar les seves tasques. Alguns cops, estan preparats per fer feines més complexes, com en aquest cas cuidar un malalt d’Alzheimer. En aquest context, Frank (Frank Langella), un antic lladre de joies, viu jubilat a casa seva i amb símptomes de demència. Es tracta d’un home culte, visitant habitual de la biblioteca, on treballa Jennifer (Susan Sarandon), una bibliotecària de la qual està enamorat. El seu fill Hunter (James Marsden) decideix comprar-li un robot per ajudar-lo en les tasques de la casa i cuidar-lo, tot i l’oposició de la seva germana Madison (Liv Tyler). Frank trobarà en el robot el company ideal i, fins i tot, intentarà convertir-lo en còmplice dels seus robatoris.
Pel que fa als actors destaca el gran protagonista del film, Frank Langella, amb una actuació excepcional com a Frank. L’acompanya una excel·lent Susan Sarandon com a Jennifer. Liv Tyler en el paper de Madison, filla de Frank, dóna matisos a un personatge que va evolucionant mentre avança el film. L’actuació més fluixa és la de James Marsden com a Hunter, el fill.
Un film que aconsegueix plantejar-se un futur no gaire llunyà, on els robots tindran un paper determinant. Un film, que segons el director ha explicat en una entrevista també parla de la solitud de les persones grans. La història final acaba sent un punt de vista prou original sobre el futur i la convivència amb els robots. Uns robots que, en alguns casos, s’acabaran formulant els grans interrogants que també tenen els humans. Un tema que ja havíem vist a Blade Runner (1982) o Intel·ligència Artificial (A.I. Artificial Intelligence) (2001), però que en aquest cas recorda, salvant les distàncies, El Hombre Bicentenario (Bicentennial Man) (1999) de Chris Columbus.
citizenjoel 