Díaz, no limpiéis esta sangre (Díaz: Non pulire questo sangue)

 Díaz… sobretot valor documental

Díaz/ cineol.net
cartell/ cineol.net

Aquest film de Daniele Vicari ens parla sobre els fets que van ocórrer durant les protestes contra la reunió del  G-8 a Gènova el 2001. Amb l’excusa de posar fi a la situació de violència que patia la ciutat des de feia dies, la policia va entrar amb una  brutalitat  sense límits al Col·legi Díaz, on la majoria dels manifestants que hi  dormien eren pacífics.  Una pel·lícula  que traspua realisme, però on es troba a  faltar una  necessària dosi de context històric.

Aquesta pel·lícula italiana va ser la pel·lícula premiada pel públic durant el festival de cinema de Valladolid l’any 2012.  Un  film de Daniele Vicari que  també  es va portar al Parlament Europeu per denunciar els fets que s’hi presenten.

Durant la reunió del G-8 (els 8 països més forts econòmicament del món)  a Gènova l’any 2001,  diversos moviments socials es van intentar organitzar per contrarestar-la. Amb aquest objectiu, es va crear el Fòrum Social de Gènova. Però la presència de sectors anarquistes violents van convertir la ciutat en un camp de batalla. Llavors la policia va decidir entrar al Col·legi Díaz, on  la majoria dels manifestants que hi convivien eren pacífics. El desallotjament va ser una de les violacions més grans dels drets humans a Occident des del final de la Segona Guerra Mundial, segons Amnistia Internacional.

El guió de la pel·lícula es basa en aquests fets. I ens els presenta a través d’una obra coral, on ens mostra com ho van viure  els tres grans sectors protagonistes: la policia, els manifestants i la premsa. Aquest guió, però, pateix un defecte greu: com a obra històrica no es contextualitza prou des d’un bon principi. Per exemple, no s’explica en prou detall perquè el G-8 es reunia a Gènova, ni el moment d’auge en què estava el moviment antiglobalització.

La majoria dels actors són figures consolidades del cinema italià. Alguns exageren massa el paper de policia o manifestant i això provoca que, en alguns casos i en determinats moments, es caigui en la caricatura. Però, si cal destacar tres noms, són els de Jeniffer Ulrich; en el paper de manifestant vexada; i Renato Scarpa, un turista que acabarà formant part de la història i, sobretot, Elio Germano com a corresponsal de premsa.

En conclusió, un bon  film que serveix de testimoni d’uns fets que no es poden oblidar. El director ha explicat en una entrevista que va començar a pensar a rodar aquesta obra quan es va obrir el judici per aclarir aquest succés.  Tot i això, aconsegueix relatar-lo d’una forma freda, però  hi falta una explicació més ampla de les causes que van portar a aquests fets.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.