Els miserables (Los Miserables) (Les Misérables)

Quan el passat ens atrapa

cartell/universalpictures.fr

Tom Hooper ha dirigit l’enèsima adaptació de la novel·la de Victor Hugo que no deixa de ser això: una nova visió d’aquesta mítica obra sense aportar-hi gairebé res de nou, a banda de ser un film musical. Es tracta d’una bona pel·lícula amb moviments de càmera excepcionals, amb una novetat tècnica important: les cançons van ser gravades en directe pels mateixos actors.

Portar una obra escrita al cinema sempre ha estat polèmic, entre altres coses, per les parts rellevants de la novel·la que s’ignoren en rodar el film. Encara que dura gairebé tres hores, el guió de William Nicholson, Claude-Michel Schönberg i Alain Boublil ha de retallar per força part de l’extensa narració.

Un guió que es basa en la història de Jean Valjean (Hugh Jackman), un home que roba un tros de pa per donar menjar a la seva família i això el porta a la presó. Un cop en llibertat condicional, s’escapa i és perseguit constantment pel policia Javert (Russell Crowe). Els dos antagonistes es retroben quan Valjean ja ha refet la seva vida, i en portes d’una nova situació revolucionària a França. L’escriptor Victor Hugo es va inspirar en una escena que va contemplar al carrer: un indigent va ser detingut per robar pa mentre passava un carruatge amb una bella dama de l’alta societat.

Tenint en compte aquest fet, Tom Hooper s’ha atrevit a portar el cinema aquesta obra de grans dimensions en el seu tercer llargmetratge (després de The Dammed United (2009), que parlava de l’experiència d’un entrenador de comportament discutible durant una temporada; i amb El discurs del Rei (The King’s Speech) (2010), amb el qual va guanyar un Oscar). En el cas de Los Miserables, ha volgut innovar amb una tècnica important: les cançons van ser gravades en directe durant el rodatge.

Pel que fa a les interpretacions, destaca Anne Hathaway en el petit, però crucial paper de Fantine. Hugh Jackman en el paper de Jean Valjean va millorant la seva interpretació mentre avança el film.  L’actor ha assenyalat en una entrevista recent que aquest paper li va suposar un gran repte. En aquests dos primers casos, a més a més, van haver de seguir una dieta estricta per aprimar-se i tornar-se a engreixar segons les exigències del guió. A Russell Crowe se’l veu incòmode, en algunes ocasions, pel fet d’haver de cantar i actuar alhora. De la resta d’interpretacions, destaca la de Samantha Barks com a Éponine, entre els més joves i una bona actuació d’Helena Bonham Carter en el paper de Mrs. Thénardier.

Un punt i a part, mereixen els moviments de càmera. Es tracta d’una combinació perfecta de primers plans amb  plans molt oberts de multituds. Aquests moviments de càmera són capaços de traslladar-nos de la petita història de qualsevol personatge als moments més espectaculars de la narració.

En conclusió, un bon film que té alguns problemes. La majoria de les cançons no aconsegueixen arribar al cor de l’espectador. També cal apuntar que, malgrat la llarga durada de la pel·lícula, fa massa salts sobtats en el temps. Això fa que no sigui l’obra mestra que alguns auguraven.