Els sons del silenci
Darius Marder coescriu i dirigeix aquesta pel·lícula sobre Ruben, el bateria d’una banda de heavy metal, que havia tingut problemes amb l’alcohol i les drogues. Porta una vida nòmada amb la seva parella Lou, cantant del grup. Progressivament, Ruben detecta que va perdent oïda fins a quedar-se pràcticament sord. La narració ens parla de com ho viu el protagonista i de com li costa acceptar-ho. Això fa que el tema principal de la pel·lícula sigui conviure amb les dificultats que ens passen a la vida. Una magnífica pel·lícula, que vivim des de la perspectiva del personatge principal, i que ens en sap transmetre l’angoixa.
Darius Marder és un cineasta que fins ara havia estat el guionista de pel·lícules com Cruce de Caminos (The Place Beyond the Pines) (2012). Ara dirigeix aquest film que va guanyar 2 Oscars. El director recorda com va crear aquest guió basant-se en un altre de Derek Cianfrance, Metalhead: “El guió del documental Metalhead, que tenia molta vida, estava rodat amb una banda de veritat, Jucifer, en què alguns dels seus membres havien perdut oïda i havien conviscut amb una comunitat sorda. Crec que és una de les coses que em va entusiasmar per agafar les regnes d’aquest projecte: tenia una base real des del principi. El documental Metalhead transmet aquesta vena profunda d’autenticitat, tan emocionant, i em va inspirar per escriure aquesta pel·lícula.” I, efectivament, aquest film traspua realisme.
El protagonista del film és Ruben (Riz Ahmed), bateria del duo de heavy metal, Blackgammon, que forma amb la seva parella Lou (Olivia Cooke). Tots dos porten una vida de nòmades en la seva autocaravana. Ruben un dia s’adona que ha perdut molta audició i decideix anar al metge. Aquest li diu que només és capaç de distingir entre un 20 i un 30 % del so. Davant d’aquest fet, i també aconsellat per Lou, decideix anar a una casa rural per sords dirigida per Joe (Paul Raci), que va perdre l’oïda durant la Guerra del Vietnam.
El so de Nicolas Becker, Jaime Baksht, Michellee Couttolenc, Carlos Cortés i Phillip Bladh és una de les claus del film. Aquest ajuda a posar-te en el lloc d’una persona sorda i ens mostra perfectament tot el procés de la seva pèrdua d’oïda. De fet, aquest film serveix per reivindicar el paper dels sonidistes o encarregats del so d’una pel·lícula.
La banda sonora de Nicolas Becker i Abraham Marder és un dels punts més importants del film. Les lletres ens parlen d’amors perduts, ja que bàsicament el protagonista troba a faltar l’amor i la comprensió de tothom davant del seu patiment interior i també el preocupa, en algun moment, que la seva parella el pugui deixar a causa de la seva sordesa.
La fotografia de Daniel Bouquet aconsegueix transmetre l’angoixa i el vertigen que sent el protagonista a mesura que va perdent audició: el seu món es va convertint en un pou fosc, difícil de trobar-hi llum.
Riz Ahmed fa una magistral interpretació com a Ruben, el protagonista. En tot moment, et creus la seva sordesa. Es complementa molt bé amb Olivia Cooke. També cal destacar l’actuació de Paul Raci com a Joe, construint una mena de mestre espiritual sobre la sordesa, que ensenya Ruben a acceptar-la.
El director va explicar en una entrevista com volia enfocar la narració: “Com has arribat a aquell moment de la vida on ja no tens una comunitat? On ja no tens el món auditiu i no tens el món dels sords perquè no pots accedir-hi sense el llenguatge dels sords?“. De fet, la solitud és un dels principals sentiments del protagonista que es pensa que ningú del seu entorn no pot comprendre la seva situació. Un film que també ens mostra els problemes de la comunitat sorda, però també com són un gran grup humà, en tots els sentits de la paraula. Tot això, en una narració que va de menys a més, amb una gran escena final.
citizenjoel 