El hombre invisible (The Invisible Man)

La violència invisible

cartell/amazon.es

Leigh Whannell dirigeix una nova versió del clàssic de H.G Wells. La protagonista de la pel·lícula és Cecilia que aconsegueix escapar de la seva parella, Adrian, un maltractador. Durant un temps, Cecilia viu aparentment tranquil·la, sobretot quan li comuniquen que Adrian ha mort. De cop i volta, però, començarà a tenir l’estranya sensació que Adrian és viu i la persegueix. Una narració que no aconsegueix aprofitar el seu gran atractiu: la metàfora de la violència invisible per parlar de la violència de gènere. Una pel·lícula, amb bons moments, que no aconsegueix transmetre tota la por esperable, amb escenes molt previsibles.

Leigh Whannell és un director que ha fet dues pel·lícules més: Insidous: Capítulo 3 (Insidious: Chapter 3) (2015) i Upgrade (Ilimitado) (2018) Aquest cop fa la seva pròpia adaptació de la novel·la homònima de H.G. Wells. El director va explicar com va decidir adaptar la novel·la: “El meu primer pensament va ser: ‘Com puc fer que aquest personatge esgarrifi i terroritzi?’ I això em va portar a pensar: ‘Bé, l’has de fer misteriós’. La pel·lícula no pot ser sobre l’Home Invisible; ha de ser sobre la víctima de l’Home Invisible, la persona que està assetjant.” Una bona premissa no del tot ben explotada.

La narració comença quan Cecilia (Elisabeth Moss) aconsegueix escapar de casa de la seva parella, el maltractador Adrian (Oliver Jackson-Cohen). De moment, s’amaga a casa del seu amic de la infància, James (Aldis Hodge) i la seva filla adolescent Sydney (Storm Reid). Cecilia rep, al cap de poc temps, la notícia que Adrian ha mort. El seu excunyat Tom (Michael Dorman) li comunicarà que Adrian li ha deixat una important fortuna com a herència. D’aleshores ençà, passarà una fase de tranquil·litat, però aviat notarà com si una presència estranya la perseguís. Acabarà convençuda que Adrian realment és viu. Un fet que no creuran ni James ni la seva germana Emily (Harriet Dyer).

La fotografia de Stefan Duscio ens mostra perfectament la por de la protagonista. El seu defecte: utilitza massa imatges icòniques típiques de l’Home Invisible i mostra moltes escenes de terror massa previsibles.

La banda sonora de Benjamin Wallfisch és una de les virtuts de la pel·lícula. En tot moment, és coherent amb la narració i et va introduint a la història de mica en mica.

Elisabeth Moss fa una gran interpretació com a protagonista: només amb el cos ens indica la por que té i d’on creu que ve. Aldis Hodge no acaba de convèncer en el paper de James, amic de la protagonista. Michael Dorman com a Tom està molt correcte i sap jugar amb l’ambigüitat de si és o no una víctima més del seu germà.

El director explica en una entrevista com va voler introduir una visió feminista a la narració: “Elisabeth (Moss, l’actriu protagonista) i jo vam tenir moltes converses. Abans de començar a rodar, ens vam asseure en una habitació durant hores. I realment em va donar aquesta inestimable perspectiva femenina que necessitava. Aquesta era la peça que faltava al guió; aquesta veritable visió femenina.” Una visió femenina que està ben present en la narració, però que no acaba d’integrar-se de manera harmònica amb la història de l’Home Invisible. En conclusió, una bona pel·lícula amb un magnífic i sorprenent final, però que falla en el que havia de ser la seva gran virtut: reinterpretar la novel·la clàssica de H.G Wells.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.