El mite i els mites
Casablanca és, sens dubte, una de les pel·lícules mítiques de la història del cinema. Pocs films com aquest hi han aportat tantes escenes i frases que ja formen part de la mitologia del cinema i que, fins i tot, l’han traspassada i s’han convertit en cites habituals.
Es va estrenar l’any 1943 quan la Segona Guerra Mundial estava en plena efervescència. La primera exhibició de la pel·lícula —el 26 de novembre de 1942— al Teatre Hollywood de Nova York, va coincidir amb la invasió de les tropes aliades a la costa nord d’Àfrica i la seva entrada a la ciutat de Casablanca. Tanmateix, l’estrena va ser el 23 de gener de 1943, per aprofitar la cimera angloamericana entre Winston Churchill i Franklin Roosevelt a l’Hotel Anfa a la ciutat que dóna nom al film.
El guió de la pel·lícula es basa en una obra de teatre escrita per Murray Burnett i Jean Alisson titulada Everybody Comes to Rick’s. Després d’uns quants canvis de guionistes, van ser Howard Kock i Casey Robinson els encarregats d’adaptar-lo al cinema. Tants canvis van provocar que es comencés a rodar sense el guió definitiu i que el final no es decidís fins al darrer moment. Sembla que força condicionat encara pel Codi Hays, un sistema de censura dels Estats Units per preservar els valors tradicionals.
Narra la història d’amor en temps de guerra entre Rick Blaine (Humphrey Bogart) i Ilsa Lund (Ingrid Bergman). La guerra els separarà a París i es retrobaran al cap d’un temps al bar Rick’s de Casablanca. Ara, però, les seves circumstàncies han canviat radicalment: Rick s’ha convertit en un empresari cínic i corrupte i Ilsa apareix com la senyora Laszlo, la dona d’un lluitador contra el nazisme.
En un principi, la Warner Bros va pensar en directors de prestigi com William Wyler, Vicent Sherman i William Keighley per dirigir-la. Però, aquest darrer va cedir finalment la batuta a l’hongarès Michael Curtiz amb qui havia dirigit Robin dels boscos (The Adventures of Robin Hood) (1938).
La música del film fou escrita per Max Steiner que s’havia fet famós amb Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind) (1939). Va basar-la en la famosíssima “As Times goes by” de Herman Hupfled i en “La Marsellesa”, actual himne francès, transformant-los per reflectir diverses situacions. Un dels moments més destacats de la pel·lícula el constitueix l’enfrontament entre “La Marsellesa”, símbol de la llibertat, i “Die Watcht am Rhein”, cançó nacionalista alemanya.
Un dels punts forts de Casablanca és la tria dels actors, tant dels principals com dels secundaris. Per interpretar Rick Blaine, es va triar Humphrey Bogart, fins aleshores molt encastat en papers de gàngster. En aquest film, però, arriba al seu zenit professional actuant com el polièdric personatge de Rick. Ingrid Bergman dóna vida a Ilsa Lund. En aquest film aconsegueix els registres més importants de la seva carrera. Paul Henreid va interpretar el paper del líder de la resistència, Victor Laszlo. Tot i que la seva actuació ha estat qualificada d’encarcarada, no hi ha dubte que dona al seu personatge un aire de noblesa i d’heroïcitat. Com a actor secundari, tot i que costa qualificar-lo així, mereix una menció especial Claude Rains, amb la seva interpretació del capità Louis Renault, un personatge alhora cínic, corrupte i romàntic.
Ja hem dit al principi que moltes frases i escenes de Casablanca ja formen part de la història del cinema. La més famosa, sens dubte, la mai pronunciada: “Play it again, Sam”. L’altra gran frase famosa del film és la molt utilitzada:“We’ll always have París”.
D’entre les escenes més memorables destacaríem la batalla dels himnes al bar de Rick o les paraules d’acomiadament de Laszlo a Rick: “Benvingut a la lluita, ara sé que guanyarem”. Louis llença a les escombraries una ampolla d’aigua de Vichy, en una clara metàfora del seu canvi ideològic. En l’escena final, Louis i Rick caminen enmig de la boira. En aquest moment, Rick pronuncia la frase: “Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship”. Una relació que simbolitza l’amistat entre els Estats Units i la França lliure. Aquest final ha estat considerat per molts com el millor de la història del cinema.
Per què continua fascinant Casablanca? Doncs, perquè el dubte moral entre allò que és desitjable i allò que és recomanable continua ben vigent. Com també ho és la lluita per la llibertat que, finalment, assumeixen Louis i Rick.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Casablanca (1942) | citizenjoel