Entrevista a Ester Bertran

Ester Bertran, la càmera com a eina per narrar històries: “M’agrada el documental, la ficció i també coses còmiques.  Potser sóc un cas una mica estrany. No em vull tancar: m’agraden les pel·lícules de terror i també m’agrada l’humor”

Ester Bertran en el seu domicili/Aleix Cabarrocas

Ester Bertran Ferrer és una periodista o, tal com ella es defineix en el seu Twitter, “una comunicadora audiovisual i periodista”. Actualment, treballa al programa Tot es mou de TV3.  Aquest febrer va guanyar el Premi Carles Rahola de periodisme al Millor Treball per Televisió pel seu documental El Monstre de Banyoles. A hores d’ara, en ple confinament i aprofitant el fet que viu en una de  les Cases de l’Onyar de Girona, va fer un homenatge a diversos col·lectius a través del mapping. En aquesta entrevista, repassem la seva trajectòria i conversem sobre el cinema i el periodisme.

…Estiu 1993 (2017)

cartell/imbd.com

Avui, dia 1 de febrer de 2019 podreu veure a TV3 a les 22:36 aquesta pel·lícula de Carla Simón. Va guanyar 5 premis Gaudí, entre els quals el de Millor Pel·lícula.

El film se situa a l’estiu del 1993 quan Frida (Laia Artigas)  comença a viure amb els seus oncles Marga (Bruna Cusí) i Esteve (David Verdaguer)  i la seva cosina Cesca (Paula Blanco) després de la mort dels seus pares a causa de la sida.  A partir d’aquí,  Frida percebrà amb la seva innocència infantil les reaccions estranyes que tindran tant la família com els seus coneguts.

Si voleu saber-ne més, podeu llegir la meva crítica aquí.

Director: Carla Simón

Guionista: Carla Simón

Repartiment: Laia Artigas, Bruna Cusí, David Verdaguer, María Paula Robles, Paula Blanco, Etna Campillo, Jordi Figueras, Dolores Fortis, Titón Frauca, Cristina Matas, Berta Pipó, Quimet Pla, Fermí Reixach, Isabel Rocatti, Montse Sanz, Tere Solà, Josep Torrent

Estiu 1993

Temps de prejudicis

cartell/imbd.com

Carla Simón escriu i dirigeix el seu primer llargmetratge. Aquesta òpera prima, en molts moments autobiogràfica, mostra el primer estiu que Frida passa amb els seus oncles i la seva cosina després de la mort dels seus pares a causa de la sida. El film ens mostra una societat plena de prejudicis contra les persones que patien aquesta malaltia i també contra els seus familiars més propers. Una pel·lícula que, amb escenes aparentment intranscendents, ens ensenya tot un món: el de principis dels anys noranta.

L’artèria invisible

Desconnectats

cartell/elperiódico.com

El director gironí Pere Vilà realitza aquest film, on ens presenta una sèrie de personatges desconnectats de la realitat. Viuen com a autòmats, acostumats a les seves rutines i a les seves falsedats (internes  i externes). Això va embolcallat en  dues històries paral·leles: la d’un polític acusat d’abusos sexuals i la seva dona obsessionada a tenir un fill; l’altra la d’un jove a l’atur i la seva parella que es dedica a la prostitució. Una pel·lícula que està rodada íntegrament  a la ciutat de Girona. Un bon film amb una gran fotografia i amb una (aparent) lentitud que et transporten als diferents mons dels protagonistes, que, de diverses maneres, estan desconnectats del seu entorn personal i de la realitat social que els envolta. Això els  portarà terribles conseqüències.

Dos a la carta

Comèdia a la carta

cartell/dosalacarta.com

El director gironí Robert Bellsolà dirigeix aquesta comèdia en defensa del turisme rural. L’excusa: un broker tornarà a la seva llar de l’Empordà després de la mort del seu pare. Llavors, descobrirà que té un germà basc. Amb la seva ajuda, haurà de vendre el negoci familiar: el restaurant Can Pitu. Es tracta d’una pel·lícula que, entre somriure i somriure aparentment innocent, defensa els locals emblemàtics de poble o ciutat que s’estan perdent enmig de les dificultats econòmiques actuals a favor de les grans franquícies multinacionals monòtones i impersonals.