Martin McDonagh dirigeix aquesta pel·lícula sobre l’amistat situada en una illa d’Irlanda l’any 1923. Els protagonistes del film són Pádraic Súilleabháin i Colm Doherty, que són dos grans amics. Un dia, de cop i volta, i sense motiu aparent,Colm deixa de parlar amb Pádraic i i li diu que ja no vol ser amic seu. La narració ens parla de l’amistat i els seus límits en societats tancades i catòliques com les què mostra el film. Tots els personatges intenten actuar d’acord amb els estàndards de la religió catòlica. Una molt bona pel·lícula que reflecteix l’ambient claustrofòbic dels pobles petits, i encara més dels que estan situats dins d’una illa. El film va clarament de menys a més a mesura que avança la narració.
Darren Aronofsky dirigeix La ballena (The Whale), l’adaptació de l’obra de teatre homònima de Samuel D. Hunter. El protagonista és Charlie, un professor d’anglès divorciat, que està obsessionat en la novel·la “Moby Dick” de Herman Melville, que pateix obesitat mòrbida. La seva cuidadora es diu Liz, amb qui també té una relació amistosa. El film mostra l’última setmana de la seva vida, quan intentarà reconciliar-se amb la seva filla Allie. La narració tracta diversos temes com la solitud, el món de l’ensenyament i les complexes relacions familiars, tot això amb una crítica a la societat americana de fons. Un molt bon film, amb alguna escena massa explícita, que compta amb unes excel·lents interpretacions, sobretot de l’actor protagonista, però també de les dues actrius secundàries.
El film comença quan Guy Haines (Farley Granger), un jove campió de tenis, coneix en un tren l’advocat Bruno Antony (Robert Walker). Parlen i fan un tracte: Bruno mataria la dona de Guy, Anne Morton (Ruth Roman) a canvi que Guy mati el pare de Bruno, el senyor Anthony (Jonathan Hale)…
El director va recordar en una entrevista perquè aquest film seguia les regles del suspens: “La lògica cinematogràfica és seguir les regles del suspens. Aquí tenim una d’aquestes històries que automàticament porten a pensar: ‘Però per què no ho va explicar tot a la policia?‘ No oblideu que hem establert clarament les raons per les quals no pot anar a la policia.” . Es tracta d’una de les obres mestres del director anglès i una de les millors pel·lícules de suspens de la història.
Director: Alfred Hitchcock
Guionistes: Raymond Chandler, Czenzi Ormonde
Repartiment: Farley Granger, Ruth Roman, Robert Walker, Leo G. Carroll, Patricia Hitchcock, Howard St. John, Laura Elliott, Marion Lorne
Oliver Hermanus dirigeix aquest remake del film Viure (Ikiru) (生きる) d’ Akira Kurosawa, que a la vegada es va inspirar en “La mort d’Ivan Ilitx” de Lev Tolstoi. Una narració que et convida a viure la vida plenament. La pel·lícula se situa en els anys cinquanta a la Gran Bretanya. El protagonista és el senyor Williams, un funcionari britànic que rep la notícia que li queden pocs mesos de vida. Això farà que comenci a gaudir de la vida ideixi de tenir una mentalitat de funcionari, en el mal sentit de la paraula, tant en la feina com en la seva vida personal. Una molt bona pel·lícula, que va de menys a més, amb un gran final i que compta amb la brutal interpretació de Bill Nighy.
La narració explica una campanya que es va dur a terme durant el franquisme sota el lema «assegui un pobre a taula» durant la nit de Nadal en una petita ciutat. Per fer-ho, l’empresa Ollas Cocinex patrocina una subhasta amb actors i actrius vinguts de Madrid. Mentrestant el protagonista, el pobre Plácido Alonso (Cassen) ha d’aconseguir pagar les lletres del seu vehicle, un motocarro, que recorre la ciutat amb una estrella de Nadal mentre viu en uns lavabos públics.
El director va recordar en un article el procés de creació del guió: “Abans de la versió definitiva amb Azcona, vaig fer un treball amb Colina i Font. Azcona va haver de marxar a Roma per raons de treball i Colina, Font i jo treballem sobretot el que Azcona i jo teníem fet. El mètode de treball era aquí divers que amb Rafael. Amb aquest ens passem la tarda en el Cafè Comercial parlant, pren les seves notes i l’endemà, amb una precisió estupenda, porta tot ordenat en forma de guió. Però va haver-hi demores de producció i aquestes demores van donar temps al fet que Azcona tornés de Roma i fes una revisió total del guió“. També va assenyalar que la censura havia tingut dos títols aquesta pel·lícula abans del definitiu Plácido: Siente un pobre a su mesa i Los bienaventurados, aquest últim directament censurat pel franquisme. A més a més, cal recalcar que es va rodar a Manresa i a casa d’un director català amic personal de Berlanga. En conclusió, una obra mestra de Berlanga que amb tota la ironia i el sarcasme amaga una gran crítica social cap a la burgesia i a la societat franquista de l’època en general.
Director: Luis García Berlanga
Guionistes: Rafael Azcona, Luis García Berlanga, José Luis Colina, José Luis Font
Repartiment: Cassen, José Luis López Vázquez, Elvira Quintilla, Amelia de la Torre, Julia Caba Alba, Amparo Soler Leal, Manuel Alexandre, Mari Carmen Yepes, Agustín González, Luis Ciges, Antonio Ferrandis
Charlotte Wells, fins ara directora de curtmetratges, debuta en el llargmetratge amb aquest film sobre els seus records d’infantesa. Per fer-ho, se situa en l’estiu que va passar amb el seu pare a Turquia en un complex turístic, a finals dels anys noranta. L’alter ego de la directora del film és Sophie i el del seu pare, Colum. La narració és una excusa per mostrar-nos com els records es transformen en nostàlgia amb el pas del temps i com les imatges que guardem, a través de fotos i vídeos, condicionen la nostra memòria.Una pel·lícula aparentment senzilla, que va de menys a més i que és una obra d’art audiovisual.
Marie Kreutzer dirigeix aquesta pel·lícula sobre l’emperadriu Elisabet de Baviera (Sissi). Una narració que pretén fugir dels biopics tradicionals per reflectir un aspecte concret de la seva vida: el desig de llibertat total, com a monarca i com a dona. De fet, se la dibuixa com una persona molt avançada al seu temps, tant de mentalitat com d’obertura cap a les noves tecnologies, com la fotografia o, fins i tot, les primeres màquines per a filmar imatges en moviment. La narració ens parla de com la societat coarta(va) la llibertat de les dones tant estèticament com socialment. Una molt bona pel·lícula, sobretot audiovisualment parlant, que no serveix com a biopic, sobretot pels seus errors historiogràfics greus, però sí com a reivindicació de la figura de l’emperadriu Sissi com a símbol de llibertat.
Lukas Dhont dirigeix aquesta pel·lícula sobre l’amistat i la transició de la infància a l’adolescència, amb l’homosexualitat com a tema de fons. L’excusa: Leó i Rémi són dos amics als qui el començament de la secundària canviarà per sempre la seva relació. Tot es trasbalsarà quan li passa una cosa greu a Rémi... Aquest fet divideix la narració en dues parts ben diferenciades: la primera abans d’aquest succés i la segona quan se’n veuran les conseqüències. El tema principal del film és com el pas de la infantesa a l’adolescència pot capgirar la vida i les relacions de les persones. A més a més, ens mostra com l’homosexualitat és un tema encara tabú entre molts joves d’avui en dia que no l’accepten i cauen en l’homofòbia, sobretot quan es troben en grup. Un molt bon film, on no s’ensenya tot en imatges, un fet que en algun moment fa que costi d’entendre la narració. Això també és, a la vegada, la seva millor virtut: silencis que parlen i que criden més fort que qualsevol diàleg.
Avui, dia 27 de novembre de 2022, podreu veure a Paramount a les 22:12 aquesta pel·lícula de Sam Mendes. Va ser l’òpera prima d’aquest director i el film va guanyar 5 Oscars.
El protagonista de la pel·lícula és Lester Burnham (Kevin Spacey), un home en plena crisi del quaranta. Lester està casat amb Carolyn (Annette Bening) i té una filla, Jane (Thora Birch). Un dia Lester s’enamorarà de la millor amiga de Jane, Angela Hayes (Mena Suvari)…
El director va explicar en una entrevista que el film es va voler rodar des de la perspectiva de veí voyeur de la família protagonista, Ricky (Wes Bentley): “Ricky és la consciència de la pel·lícula, la seva ànima. Al principi, creus que és un voyeur, però t’adones que en Ricky està utilitzant la seva càmera per arribar i tocar la gent, no només per gravar… és la seva manera d’arribar-hi.”. Un film que conté escenes mítiques com la de Lester somiant veure l’amiga de la seva filla despullada i que compta amb la magnífica banda sonora de Thomas Newman. Algunes veus assenyalen últimament que el film no deixa de ser una projecció dels abusos sexuals que va ser acusat l’actor protagonista, Kevin Spacey.
Director: Sam Mendes
Guionista: Alan Ball
Repartiment: Kevin Spacey, Annette Bening, Thora Birch, Allison Janney, Peter Gallagher, Mena Suvari, Wes Bentley, Chris Cooper, Scott Bakula, Sam Robards, Barry Del Sherman
Edward Berger dirigeix aquesta pel·lícula sobre la Primera Guerra Mundial, des de la perspectiva alemanya. Ho fa basant-se en el llibre homònim d’Erich Maria Remarque. El film comença l’any 1917 i acaba el novembre de 1918, amb l’armistici. La història és narrada des de tres punts de vista: el principal, la vida dels soldats en el front de batalla; l’altre, el dels alts comandaments militars que volien continuar la guerra fins a guanyar-la tant sí com no, i, finalment el dels polítics alemanys que sí que volien la pau i la negociaven amb els francesos. La narració denuncia, sobretot, la barbaritat que significa una guerra: amb gent, sobretot jove, morint perquèels polítics són incapaços de resoldre els seus conflictes. Una molt bona pel·lícula que en algun moment es recrea massa en les escenes de combat, però que reflecteix molt bé el context històric.
citizenjoel 