D’espècies d’abelles i d’espècies d’humans
Estibaliz Urresola Solaguren dirigeix aquesta pel·lícula sobre la identitat de gènere. El personatge protagonista és Aitor/Cocó/Lucia, un nen de vuit anys que se sent una nena. Aquesta descoberta i acceptació de la pròpia identitat coincideix amb la tornada de la seva mare al seu poble natal. Una narració que tracta sobre la descoberta de la pròpia identitat i com la família pot influir en les decisions personals i professionals de les persones, sobretot en societats on la religió té o ha tingut un paper preponderant. El guió, però, és fonamentalment un cant a la diversitat. Una bona pel·lícula que, tanmateix, li costa molt entrar en la temàtica principal i té un final massa ambigu.
Estibaliz Urresola Solaguren és una directora i guionista que ha realitzat diversos curtmetratges com Polvo somos (2021) o Cuerdas (2022). Ara ha fet el seu primer llargmetratge, que ja ha guanyat la Biznaga d’Or en el Festival de Málaga. La directora va recordar com li va venir la inspiració per la història: “Tot va començar quan l’any 2018 un nen trans de catorze anys al País Basc es va llevar la vida. A mi, a escala personal em va commoure molt, sobretot una carta que va deixar escrita. Hi deia que prenia aquesta decisió per a visibilitzar la realitat de nens i nenes en la seva situació i la dificultat per a ser els qui eren en aquesta societat tan rígida i tan hostil”. De fet, l’hostilitat que rep la protagonista és molt subtil, però també molt directa.
El protagonista del film és Aitor/Cocó/Lucia (Sofía Otero), un nen que se sent nena. Viu amb la seva mare Ane (Patricia López Arnaiz), una artista que torna al seu poble natal. El protagonista hi coneixerà la seva tia Lourdes (Ane Gabarain), que li explicarà les diverses espècies d’abelles que hi ha i les funcions que tenen o poden tenir. Mentrestant, tant Aitor com la seva mare Ane hauran de suportar comentaris despectius sobre l’ambigüitat de gènere d’Aitor/Cocó/Lucia.
La fotografia de Gina Ferrer, en algun moment, és massa fosca. Tanmateix, mostra les abelles com quasi els únics animals que comprenen els sentiments d’Aitor/Cocó/Lucia.
De les interpretacions en sobresurten dues: Sofia Otero brilla com a Aitor/Cocó/Lucia i aconsegueix que els espectadors dubtem, en tot moment, del seu gènere sexual. En canvi, en cap moment, ens qüestionem el fet que se senti una nena. També cal destacar la interpretació d’Ane Garbarain com a Lourdes, un personatge entranyable del film. En canvi, Patricia López Arnaiz fa un paper molt pla com la mare del protagonista, Ane,
La directora en una entrevista va justificar el perquè del títol (20.000 especies de abejas): “És una imatge que m’ajudava a generar molt d’imaginari en la pel·lícula. Les abelles són les garants de la biodiversitat en la naturalesa. Aquesta és una pel·lícula que intenta ser un cant a la diversitat“. De fet, es mostra les abelles com a metàfora de la diversitat humana i aquest és el gran missatge de la narració. Una diversitat de gènere encara no entesa ni tan sols per part de les generacions més joves, excepte les que encara estan en l’edat de la innocència. Tot això, mentre mostra costums del País Basc i també tracta el complicat món de l’art. Un món on el nepotisme (aconseguir feina, privilegis o fama a través de la família) està a l’ordre del dia, cosa que el guió, en certa manera, denuncia. A més a més, també mostra com la religió catòlica ha influït (tant en positiu com en negatiu) en la nostra cultura i en la nostra manera de pensar. Tot i això, la pel·lícula té molts alts i baixos i un final que deixa més preguntes que respostes.
citizenjoel 