Un robatori romàntic i woodyallenesc
Louis Garrel dirigeix aquesta comèdia. El protagonista de la pel·lícula és Abel, que té una mare, Sylvie, amb un gust molt particular per als homes: s’enamora i es casa amb homes que estan a la presó. L’últim d’aquests, Michel, un cop ja ha sortit en llibertat, és vigilat per Abel i la seva amiga Clémence que descobriran que està preparant un robatori. Per una sèrie de circumstàncies, finalment, tant Abel com Clémence participaran en el delicte… Una narració que tracta sobre la reinserció dels presos un cop estan en llibertat i sobre la possibilitat que les persones canviïn. A més a més, també ens parla sobre l’amor després de viure experiències traumàtiques. Un bon film, a voltes massa surrealista, que conté homenatges a Woody Allen.
Louis Garrel és un actor i director que ha dirigit pel·lícules com ara Amante fiel (L’homme fidèle) (A Faithful Man) (2018) o Un pequeño gran plan (The Crusade)(La croisade) (2021). Ara dirigeix aquest film que ja ha guanyat 11 premis César de l’Acadèmia del cinema francès. El director va recordar com es va inspirar per la idea principal del film: “Vaig pensar en un fet autobiogràfic: la meva mare es va casar amb un home a la presó (…) Això era una base sòlida per a la pel·lícula, però no volia fer una crònica d’aquesta anècdota (…) Així que, des del principi, vaig saber que volia fluir amb els diferents gèneres: canviar d’una pel·lícula de robatoris a una comèdia romàntica a una crònica familiar entre mare i fill“. De fet, principalment es tracta d’una comèdia, però una de les grans virtuts del film és saber moure’s entre diferents gèneres de manera natural.
La narració comença quan la mare d’Abel (Louis Garrel), Sylvie (Anouk Grinberg) s’enamora de Michel (Roschdy Zem), un pres a qui fa classes de teatre en un taller d’un centre penitenciari. Encara estant a la presó, Sylvie i Michel es casen. Un cop ell surt en llibertat, obriran un negoci, una floristeria. Tot i això, Abel no se’n refia i descobreix amb l’ajuda de la seva companya de feina de l’aquari on treballa, Clémence Genièvre (Noémie Merlant), que Michel està preparant un robatori. Finalment, per una sèrie de circumstàncies, Abel i Clémence participaran en el delicte…
La fotografia de Julien Poupard està marcada pels clarobscurs que envolten tots els personatges. Uns clarobscurs que reflecteixen tant la bondat o maldat dels personatges, com els seus estats d’ànim i sentiments.
La banda sonora de Grégoire Hetzel és la que permet que la narració es vagi movent pels diferents gèneres: des del drama familiar fins a la comèdia més surrealista.
Louis Garrel fa un bon paper com a Abel i demostra una química especial amb una magnífica Noémie Merlant com a Clémence. En canvi, Roschdy Zem com a Michel es mostra massa histriònic i no juga prou bé, interpretativament parlant, amb l’ambigüitat sobre si el seu personatge s’ha reinserit realment o no. Sí que cal destacar una excel·lent Anouk Grinberg com a Sylvie.
El director va definir en una entrevista el protagonista: “Tanguy (Viel) (un dels coguionistes, juntament amb el mateix director i Naïla Guiguet) va tenir aquesta idea de l’aquari: Abel és un noi que viu sota el mar, sota la terra. Totalment inhibit, neuròtic, ansiós“. De fet, en molts moments, el comportament del protagonista es pot qualificar d’infantil. Un dels missatges més pessimistes de la narració és que, finalment, tots fem teatre per sobreviure en un món tan complicat com l’actual. El gran debat, però, és sobre les segones oportunitats, siguin en l’amor o en les persones. En conclusió, un bon film, amb tocs massa surrealistes en el guió, però que ens recorda la rfilmografia d’uns dels genis moderns de la comèdia, Woody Allen.
citizenjoel 