Una bonita mañana (One Fine Morning) (Un beau matin)

Un matí ple de contrastos

cartell/imbd.com

Mia Hansen-Løve dirigeix aquest drama romàntic situat a París, amb part autobiogràfic. La protagonista és Sandra Kienzler, una mare vídua que ha d’afrontar quatre reptes: cuidar la seva filla Linn, decidir a quina residència ingressar el seu pare malalt Georg, mantenir la relació amb el seu amant Clément i fer tot això compatible amb la seva feina de traductora i intèrpret. La narració tracta de com el pas del temps i els records influeixen en les nostres relacions. Tanmateix, el guió és una crítica cap a un sistema sociosanitari que no té prou cura de les persones d’edat avançada. Una pel·lícula que deixa la sensació que si hagués escollit millor els minuts que dedica a cada trama i subtrama, ens trobaríem davant d’un molt bon film.

Mia Hansen-Løve és una directora que es va donar a conèixer amb El porvenir (L’avenir) (Things to come) (2016). Va explicar per què va decidir convertir el drama que va viure amb el seu pare en una pel·lícula: “Quan vaig escriure-la, no va ser fàcil perquè significava tornar a aquells moments, a aquelles escenes tan doloroses que vaig viure. Però, d’altra banda, cada vegada que començo a escriure alguna cosa per a una pel·lícula, es converteix en ficció, tot i que algunes escenes de la pel·lícula poden ser properes a la meva pròpia experiència (…)D’alguna manera et desfàs de les emocions. (…) és una manera de distanciar-te d’aquestes experiències i arribar a passar pàgina“. De fet, segons la narració, ella va ser la persona que més va patir la malaltia del seu pare, tenint-ne cura fins al moment en què el van haver de portar a les diverses residències i hospitals.

La protagonista de la pel·lícula és la parisenca Sandra Kienzler (Léa Seydoux), una mare vídua que es dedica al món de la traducció i la interpretació. Viu amb la seva filla petita Linn (Camille Leban) i el seu pare ja molt gran, Georg (Pascal Greggory), que pateix la síndrome de Benson, una malaltia neurodegenerativa molt greu. El seu pare es va divorciar fa anys de la seva mare pel seu amor amb la Leïla (Fejria Deliba), que actualment també està malalta. Mentrestant la mare de Sandra, Françoise (Nicole Garcia) ha refet la seva vida amb Michel (Pierre Meunier). Un dia la Sandra començarà una relació sentimental amb un vell amic casat, Clèment (Melvil Poupaud)…

La fotografia de Denis Lenoir mostra molt bé com el món de la protagonista, en general, està ple de foscor i tristesa. Les grans alegries que té són la seva filla i el seu amant. Això s’expressa amb el color i la claror que hi ha en les escenes en què participen aquests dos personatges.

La banda sonora està protagonitzada per la cançó tradicional sueca “Liksom en herdinna”, interpretada per Jan Johansson i basada en un poema de Carl Michael Bellman. Una metàfora de com la protagonista té cura de la resta dels membres de la seva família, molts cops oblidant la seva pròpia salut. A més a més, també compta amb grans cançons d’amor com “Mon amant de St Jean” o “Love Will Remain” de Bill Fay per acompanyar la història d’amor de la protagonista amb el seu amant Clément.

Les interpretacions són un dels aspectes més destacables del film. Léa Seydoux, com a Sandra Kienzler, fa una de les millors actuacions de la seva carrera. A més a més, cal assenyalar la presència de veterans actors francesos com un brillant Pascual Gregory, com a Georg, o una magnífica Nicole García, com a Françoise.

La directora va assenyalar en una entrevista com volia mostrar la història d’amor de la protagonista: Sentia empatia cap a una dona que s’estava quedant sola i que havia de fer front a aquesta circumstància. És una dona que s’enamora d’un home que ja té una dona a la seva vida i ha de deixar-la o no, però almenys ha de prendre una decisió“. De fet, els dubtes de l’amant de la protagonista és una de les grans trames de la narració. Però, hom no pot deixar de banda els grans temes que tracta: com el pas del temps afecta les nostres relacions, tant familiars com amoroses. Tanmateix, és, sobretot, una crítica a un sistema de residències de la gent gran que funciona, en molts casos, com a simple aparcament d’avis. I sobre com la societat fa veure que mostra un gran respecte per la gent gran, quan, en realitat, la menysprea. Una molt bona pel·lícula que, audiovisualment és una meravella, però que no acaba de triar bé els minuts de cada argument.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.