Quan el multivers (i les xarxes socials) impedeixen una reflexió serena
Daniel Kwan i Daniel Scheinert dirigeixen aquesta pel·lícula situada en el multivers i amb una forta crítica social. La protagonista del film és Evelyn Wang, una immigrant xinesa que viu als Estats Units i que regenta una bugaderia. La seva filla Joy Wang és lesbiana, tot i que li costa molt explicar-ho a la seva família, especialment al seu avi. Un dia, la vida tranquil·la de l’Evelyn canviarà de sobte, quan en una reunió a Hisenda apareix una versió del seu marit des d’una realitat paral·lela i li diu que només ella podrà salvar l’univers, si derrota la malvada Jobu Tupaki (que resulta ser una versió de la seva filla en una altra realitat paral·lela)… La narració tracta temes tan diversos com la família, el conflicte generacional, la immigració o el racisme. Una molt bona pel·lícula, excessivament llarga, però que perd part dels seus missatges interessants enmig de tants viatges a universos paral·lels.
Daniel Kwan i Daniel Scheinert són un duet de director i guionista de cinema que solen treballar junts. També van fer el llargmetratge Swiss Army Man (2016). Ara dirigeixen aquesta pel·lícula que ja està nominada a 11 Oscars. Els directors van explicar que no volien fer la tradicional història de superherois, sinó una de molt diferent: “Molt aviat vam decidir que no hi hagués cap dolent en aquesta pel·lícula. El malvat és la mateixa existència: l’univers fred i indiferent“. De fet, es podria dir que els malvats del film són molt heterogenis i acaben sent fenòmens socials com el racisme, la immigració o l’homofòbia.
La protagonista de la pel·lícula és la immigrant xinesa que viu als Estats Units, Evelyn Wang (Michelle Yeoh), que té una bugaderia. Està casada amb Waymond (Jonathan Ke Quan) i té una filla que es diu Joy Wang (Stephanie Hsu). Un dia el pare d’Evelyn, Gong Gong (James Hong), visita la família pel Cap d’Any xinès. La seva néta Joy vol aprofitar que hi ha tota la família reunida perquè els seus pares i el seu avi acceptin la relació de parella que té amb Becky (Tallie Medel). Un dia, la família rep una notificació de l’IRS (la Hisenda dels Estats Units). Allà mantenen una reunió tensa amb la inspectora Deirdre Beaubeirdre (Jamie Lee Curtis) per realitzar una auditoria del seu negoci. Enmig de la reunió, el marit d’Evelyn, Waymond, és “substituït” per una versió alternativa de si mateix en un univers paral·lel i li explica a Evelyn que cada decisió a la vida crea un univers alternatiu. També li diu que és l’única que pot acabar amb la malvada Jobu Tupaki, un alter ego de la seva filla Joy Wang, que amenaça amb la destrucció de tots els universos paral·lels, inclòs el seu.
La fotografia de Larkin Seiple està plena de referències explícites i implícites als grans clàssics del cinema. La més evident és la que es fa a 2001: una odissea de l’espai de Stanley Kubrick. A la vegada, la il·luminació s’utilitza per diferenciar els diversos universos paral·lels.
La banda sonora de Son Lux ajuda també l’espectador a situar-se en les diverses realitats paral·leles. Dit això, igualment contribueix al fet que el film sigui tant marejant fins a fer perdre l’espectador, sobretot durant la meitat de la narració.
Les interpretacions són un dels punts forts del film. Michelle Yeoh com a Evelyn Wang aconsegueix representar dos papers, aparentment contradictoris al mateix temps: la de superheroïna i la de matriarca de la família, que com es comprova en la narració acaben sent sinònims. També fa una bona interpretació Jonathan Ke Quan com a Waymond. Però, si en cal subratllar una és la de Stephanie Hsu com a Joy Wang/Jobu Tupaki. D’altra banda, cal destacar Jamie Lee Curtis com la inspectora d’Hisenda Deirdre Beaubeirdre en un paper sorprenent.
Els directors van dir en una entrevista quin era el tema principal del film: “La pel·lícula és una reacció als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Jobu/Joy és un personatge que va créixer a Internet i que lluita per ser entès per la seva mare, que no va créixer a Internet. (…) Ara estem sobreestimulats i distrets“. El problema està en el fet que tota la pel·lícula és una sobreestimulació en sí mateixa en un moment determinat. Això impedeix que els temes que tracta la narració com els conflictes generacionals, el racisme, la família o la complicada vida de qualsevol immigrant, no siguin tractats amb la profunditat necessària. Uns temes dels quals se’ls podria treure molt més suc. En conclusió, una molt bona obra audiovisual en la qual la recerca de l’espectacularitat de les imatges va en detriment de les reflexions interessants que podria provocar el film.
citizenjoel 