Cinema: art, ciència i família
Steven Spielberg dirigeix aquesta pel·lícula de ficció, en la seva major part autobiogràfica, sobre un nen que durant la seva infantesa agafa afició al cinema i s’acaba convertint en director. El protagonista de la pel·lícula és Sammy Fabelman, un nen jueu que el primer dia que va anar al cinema amb els seus pares a veure L’espectacle més gran del món (The Greatest Show on Earth) (1952) de Cecil B. DeMille a la pantalla gran, va quedar impressionat i, en aquell moment, es va enamorar del cinema… A partir d’aquí, veiem com les complicades relacions familiars entre el seu pare, veterà de la Segona Guerra Mundial i informàtic, i la seva mare, pianista, marcaran la seva vida i obra. A més a més, el seu pare, per motius laborals, ha de canviar sovint de domicili, i fins i tot de ciutat i en un institut de Califòrnia, Sammy arriba a ser víctima de l’antisemitisme. La narració és una declaració d’amor al cinema, a la vegada que reivindica també la part més científica i tècnica del món audiovisual. També reflexiona sobre la relació entre la vida de l’artista i la seva obra, un fet inqüestionable per més que, a vegades, no sembli obvi. Un magnífic film que alhora és un homenatge al cinema amb tots els seus vessants i la seva història, inclòs el precinema. En alguns trams, la pel·lícula sembla pensada perquè la gaudeixin únicament els fans de Spielberg.
Steven Spielberg ha dirigit un gran nombre de pel·lícules, la seva última va ser la nova versió de West Side Story (2021). Ara dirigeix aquest film que ja té set nominacions als Oscars. El director va justificar perquè fins ara no havia fet cap film autobiogràfic com aquest: “Finalment, vaig tenir la temeritat o el coratge de decidir explicar aquesta història ara. No hauria tingut la distància ni la perspectiva si hagués decidit narrar aquesta història fa trenta anys. No hauria estat la mateixa pel·lícula.” De fet, alguns membres de la seva família no queden gaire bé en la narració.
El protagonista del film és Sammy Fabelman (Mateo Zoryan), un nen que viu amb la seva família: el seu pare, informàtic, Burt (Paul Dano); la seva mare, pianista, Mitzi (Michelle Williams) i les germanes de Sammy. Un dia, Sammy anirà al cinema a veure L’espectacle més gran del món (The Greatest Show on Earth) (1952) de Cecil B. DeMille. Això farà que Sammy s’enamori del cinema i comenci a rodar les primeres filmacions per a la seva família. Mentre van canviant de domicili, Sammy, ja adolescent (Gabriel LaBelle), va continuant rodant petites pel·lícules mentre la situació familiar es complica amb la mort de l’àvia materna de Sammy, cosa que farà que el seu oncle Boris (Judd Hirsch) vagi a viure durant uns dies a la casa familiar. Però, sobretot el què marcarà l’adolescència de Sammy és la descoberta de la infidelitat de la seva mare Mitzi amb Bennie Loewy (Seth Rogen) i finalment, l’antisemitisme del qual serà víctima en arribar a l’institut de Califòrnia.
La fotografia de Janusz Kaminski és clau per entendre el film. Serveix per mostrar-nos la diferència entre la realitat que viu el protagonista i la ficció dels seus films, una frontera sovint molt prima.
La banda sonora de John Williams es compon, bàsicament, de les peces de piano que toca la mare del protagonista. Un fet que acaba fent entendre al protagonista la importància de la música en el cinema.
Gabriel LaBelle fa un gran paper com a Sammy Fabelman, l’alter ego del director Steven Spielberg, d’adolescent. Però, si cal destacar una interpretació, és la de Michelle Williams com la mare de Sammy. Un paper clau, ja que és l’artista de la família, que alhora té alguns problemes mentals, i que marcarà molt al seu fill. A més a més, s’han de subratllar les actuacions d’uns madurs Paul Dano com a Bart, el pare, i de Seth Rogen com a Bennie Loewy, allunyant-se dels seus registres habituals en comèdia. Finalment, s’ha d’assenyalar la brutal interpretació de Judd Hirsch com a Boris en els pocs minuts que surt en pantalla.
El director va dir en una entrevista quin aspecte de la seva vida volia destacar en el film: “La relació de la meva mare amb el millor amic del meu pare, i com vaig descobrir coses que no hauria descobert si no hagués estat per la meva obsessió amb les pel·lícules casolanes i fer pel·lícules de 8 MM de tots els nostres viatges de càmping i totes les nostres sortides durant els caps de setmana. Era el videògraf de la família, fins i tot quan era un nen de dotze, tretze, catorze i quinze anys. Però el que és únic és que vaig descobrir una cosa que de sobte em va fer mirar la meva mare no com a mare, sinó com a persona“. Aquest fet marca tant la maduració personal com artística del protagonista i alter ego de Steven Spielberg. Tot això, sense deixar de banda un dels principals missatges i recordatoris que conté la història: el cinema és art, però també és ciència. A més a més, també ens parla de com la religió marca la vida de les persones, i tampoc no deixa de tractar l’antisemitisme que va patir el director. En conclusió, tota una declaració d’amor al cinema de Steven Spielberg que és una obra d’art en si mateixa, però que es gaudeix i s’entén millor si hom coneix la trajectòria cinematogràfica d’aquest mític director.
citizenjoel 