Una societat malalta
Darren Aronofsky dirigeix La ballena (The Whale), l’adaptació de l’obra de teatre homònima de Samuel D. Hunter. El protagonista és Charlie, un professor d’anglès divorciat, que està obsessionat en la novel·la “Moby Dick” de Herman Melville, que pateix obesitat mòrbida. La seva cuidadora es diu Liz, amb qui també té una relació amistosa. El film mostra l’última setmana de la seva vida, quan intentarà reconciliar-se amb la seva filla Allie. La narració tracta diversos temes com la solitud, el món de l’ensenyament i les complexes relacions familiars, tot això amb una crítica a la societat americana de fons. Un molt bon film, amb alguna escena massa explícita, que compta amb unes excel·lents interpretacions, sobretot de l’actor protagonista, però també de les dues actrius secundàries.
Darren Aronofsky és un director conegut per Rèquiem per un somni (Requiem for a dream) (2000) i que en els últims anys ha fet films com ara Noah (2014) o Mother! (2017). Ara dirigeix aquesta pel·lícula basada en l’obra de teatre homònima de Samuel D. Hunter. El director va recordar que després de veure l’obra de teatre, va decidir portar-la al cinema: “Quan vaig veure per primera vegada “The Whale” com a obra de teatre, fa deu anys, hi havia personatges a l’escenari que no sabia com m’hi relacionaria i al cap de cinc minuts vaig començar a sentir-m’hi identificat. I al final de l’obra, estava plorant. Va ser realment emocionant i hi vaig veure potencial per al cinema, ja que les pel·lícules són millors quan es connecta inesperadament amb els personatges“. De fet, al final del film, entens el perquè del comportament de tots els personatges.
El protagonista de la pel·lícula és Charlie (Brendan Fraser), que pateix obesitat mòrbida. És un pare divorciat i alhora vidu de la seva última relació homosexual amb un noi més jove. Charlie és un professor d’anglès que fa classes online (sense mostrar ni la seva cara ni el seu cos), que està obsessionat en la novel·la “Moby Dick” de Herman Melville, i que té una cuidadora, Liz (Hong Chau). Tot canviarà un dia en què rebrà la visita d’un propagandista de l’Església de la Nova Vida, Thomas (Ty Simpkins) que l’intentarà ajudar. Charlie rep la notícia que li queda una setmana de vida i farà tot el possible per reconciliar-se amb la seva filla Ellie (Sadie Sink).
La fotografia de Matthew Libatique es basa en la foscor. De fet, la poca llum que hi trobem són en les imatges oníriques dels records del protagonista.
La banda sonora de Rob Simonsen és la què té més referències explícites i implícites a Moby Dick. La majoria són cançons o melodies en referència a fets que estan relacionats amb la novel·la.
De les actuacions cal subratllar la de Brendan Fraser com a Charlie. En un paper on seria fàcil caure en l’histrionisme, ens mostra la complexitat i els sentiments del personatge només amb una mirada o a través de la posició del seu cos. També cal destacar com Sadie Sink construeix el personatge d’Ellie, una persona que té moltes més capes de què aparenta. El repartiment principal també compte amb una gran actuació de Hong Chau com a Liz.
El director va definir en una entrevista l’evolució del protagonista.: “hi ha un esforç perquè tot allò relacionat amb Charlie sigui repugnant, al principi. Es tracta d’algú que jutgem directament i que després aprenem a estimar. Aquest viatge que fa l’audiència és la raó per la qual volia fer la pel·lícula“. Un film que, a més a més, ens convida a reflexionar, a través del protagonista, sobre com ha de ser l’educació actual i com s’ha d’estimular els alumnes a ser creatius en el món d’Internet i les xarxes socials. Unes eines que, tal com mostra la pel·lícula, poden tenir usos perniciosos, però també positius tant en l’educació com en la vida personal. Més enllà d’això, però, el film ens mostra una societat malalta, especialment la dels Estats Units, que, com el protagonista, consumeix compulsivament per amagar els seus traumes. Una molt bona pel·lícula, exceptuant els primers moments en què es recrea massa en la malaltia del protagonista, que acaba amb un magnífic final amb un to poètic.
citizenjoel 