Viure la vida
Oliver Hermanus dirigeix aquest remake del film Viure (Ikiru) (生きる) d’ Akira Kurosawa, que a la vegada es va inspirar en “La mort d’Ivan Ilitx” de Lev Tolstoi. Una narració que et convida a viure la vida plenament. La pel·lícula se situa en els anys cinquanta a la Gran Bretanya. El protagonista és el senyor Williams, un funcionari britànic que rep la notícia que li queden pocs mesos de vida. Això farà que comenci a gaudir de la vida i deixi de tenir una mentalitat de funcionari, en el mal sentit de la paraula, tant en la feina com en la seva vida personal. Una molt bona pel·lícula, que va de menys a més, amb un gran final i que compta amb la brutal interpretació de Bill Nighy.
Oliver Hermanus és un director sud-africà conegut per pel·lícules com Beuaty (2011) Moffie (2019). Es basa en el film Viure (Ikiru) (生きる) d’Akira Kurosawa, que a la vegada es va inspirar en “La mort d’Ivan Ilitx” de Lev Tolstoi. El director va explicar per què creia que actualment era un moment oportú per tornar a fer una pel·lícula sobre aquesta novel·la: “Vivim en un món on cada vegada és més difícil de viure un cap de setmana sense mirar el telèfon, respondre a un correu electrònic o enviar-ne un, o pensar en la feina o connectar-hi, ja no desconnectem tant i no som tan presents a les nostres vides personals. Així que crec que això és un tema que la pel·lícula tracta, encara que realment estigui ambientada als anys cinquanta”. De fet, això és el que fa el protagonista: per primer cop a la seva vida és capaç de desconnectar de la feina.
La narració se situa a Gran Bretanya als anys cinquanta. El protagonista de la pel·lícula és el senyor Williams (Bill Nighy), que treballa en el Departament de Concessió d’Obres Públiques de la London County Hall. Un dia, el metge li diu que li queden pocs mesos de vida. Un fet que no comunicarà ni al seu fill Michael Williams (Barney Fishwick) ni a cap dels seus companys de feina, com el becari Peter Wakeling (Alex Sharp) o la jove Margaret Harris (Aimee Lou Wood). De fet, el senyor Williams es passarà dies anant a festes i vivint l’ambient bohemi. També tindrà moltes trobades amb Margaret Harris, fet que despertarà molts comentaris entre els seus veïns…
La fotografia de Jamie D. Ramsay és una de les claus del film. A pesar que la mort s’acosta pel protagonista, el film es va tornant més clar i alegre a mesura que avança la narració.
La banda sonora d’Emilie Levienaise-Farrouch no s’entendria sense el paper que hi juga “The Rowan Tree”. Una cançó tradicional escocesa que metaforitza la saviesa que agafen les persones a mesura que se’ls acosta la mort, com al protagonista.
Bill Nighy fa una brutal interpretació com a senyor Williams, un personatge amb una evolució molt important en els últims mesos de la seva vida, quan realment aprèn a gaudir-la. També cal destacar l’actuació d’Aimee Lou Wood com a Margaret Harris i la d’Alex Sharp com a Peter Wakeling.
El director va justificar en una entrevista perquè va situar la narració als anys cinquanta: “vaig fer la versió d’una pel·lícula situada als anys cinquanta perquè em va permetre fer realitat les meves fantasies de pel·lícules d’època, seqüències de títol, etc.” De fet, la gràcia del film és el fet que ni els seus companys ni els seus familiars entenen el seu canvi de comportament. Abans de conèixer la proximitat de la mort, la seva forma d’actuar era la d’un funcionari que treballa i viu mecànicament el seu dia a dia. La narració, a més a més, és una crítica descarada cap a cert tipus de funcionaris i la seva poca empatia cap als problemes de la gent. Una molt bona pel·lícula que ens convida a fruir de la vida, sense perdre l’esperit crític de l’obra de Tolstoi, “La mort d’Ivan Ilitx”.
citizenjoel 