Records gravats
Charlotte Wells, fins ara directora de curtmetratges, debuta en el llargmetratge amb aquest film sobre els seus records d’infantesa. Per fer-ho, se situa en l’estiu que va passar amb el seu pare a Turquia en un complex turístic, a finals dels anys noranta. L’alter ego de la directora del film és Sophie i el del seu pare, Colum. La narració és una excusa per mostrar-nos com els records es transformen en nostàlgia amb el pas del temps i com les imatges que guardem, a través de fotos i vídeos, condicionen la nostra memòria. Una pel·lícula aparentment senzilla, que va de menys a més i que és una obra d’art audiovisual.
Charlotte Wells és una directora i productora escocesa que fins ara havia dirigit diversos curtmetratges com Laps (2017) o Blue Christmas (2017). Ara realitza aquest llargmetratge amb l’ajuda del director Barry Jenkins com a productor. Aquesta pel·lícula ja ha guanyat diversos premis com ara el National Board of Review que la va premiar amb el Millor Director Novell i la va considerar com una de les millors de l’any. La directora va explicar per què va decidir que la protagonista, el seu alter ego, tingués onze anys: “Vaig passar molt de temps pensant en l’edat adequada per a Sophie (…) El més interessant dels onze anys és que és el punt on emergeix la consciència pròpia, és un pas cap a l’adolescència. Semblava tenir el millor dels dos mons, en certa manera, era capaç d’interactuar amb els nens més grans, mentre encara conservava certa innocència infantil”. De fet, aquest pas de la infantesa a l’adolescència es reflecteix molt bé en el transcurs de la narració.
El film comença quan Sophie Paterson (Frankie Corio) arriba a Turquia per passar les vacances amb el seu pare, Colum Paterson (Paul Mescal), divorciat de la seva mare. Durant aquest estiu de convivència amb el seu pare, Sophie intentarà entendre els sentiments del seu progenitor i el perquè del divorci dels pares. També gaudirà de molts moments d’oci en el complex turístic on s’allotgen, fent nous amics i amigues i, fins i tot, descobrirà l’amor.
La fotografia de Gregory Oke és un dels punts claus del film. Quan s’enfoca a Sophie, tot és llum i transmet alegria, en canvi, tot és foscor quan apareix el seu pare en escena.
La banda sonora d’Oliver Coates serveix per mostrar els sentiments que té Sophie. Per exemple, un moment important de la narració és quan, en un karaoke, Sophie canta “Losing My Religion” de R.E.M. Una cançó que parla de com es perd la fe cap a les persones, com ho fa la nena amb el seu pare. També hi escoltem “Under pressure” de Queen, per mostrar com l’amor pot servir per superar moments complicats de la nostra vida. Tot això, en un film que té la virtut de fer-nos escoltar en cada moment les cançons adequades per posar-nos a la pell de Sophie, amb una gran banda sonora.
Les interpretacions són un dels punts forts del film. Frankie Corio fa una magnífica interpretació com a Sophie i mostra molt bé el procés de maduració personal del seu personatge. Sobretot, però, cal destacar Paul Mescal com a Colum representant un pare que amaga molts secrets a la seva filla.
La directora va aclarir en una entrevista la importància de les gravacions en la narració; “Volia que tot hi estigués, perquè fos gairebé l’enregistrament de Colum, és la seva càmera i m’imaginava que anava a casa amb les cintes. Realment no volia que estigués en cap de les imatges i si hi era, volia que intentés evadir la càmera tant com pogués. És per això que s’amaga darrere la cortina. Em va semblar important que la majoria d’imatges fossin d’ella, sigui ell capturant-la sigui ella capturant-se a si mateixa.” De fet, un moment clau de la narració és quan es veu Sophie, ja de més gran, mirant les gravacions. D’aquesta manera Sohpie rememora aquells moments i el film ens fa reflexionar sobre com les imatges i els records impacten en la nostra vida. Unes imatges que agafen un significat molt diferent quan les observem amb la perspectiva del pas del temps que en el moment en què van ser gravades, ja que la memòria i els records, a vegades, ens traeixen. En conclusió, una pel·lícula que va de menys a més i que és un gran retrat de la relació entre un pare divorciat i la seva filla.
citizenjoel 