Encotillada per la societat i la família
Marie Kreutzer dirigeix aquesta pel·lícula sobre l’emperadriu Elisabet de Baviera (Sissi). Una narració que pretén fugir dels biopics tradicionals per reflectir un aspecte concret de la seva vida: el desig de llibertat total, com a monarca i com a dona. De fet, se la dibuixa com una persona molt avançada al seu temps, tant de mentalitat com d’obertura cap a les noves tecnologies, com la fotografia o, fins i tot, les primeres màquines per a filmar imatges en moviment. La narració ens parla de com la societat coarta(va) la llibertat de les dones tant estèticament com socialment. Una molt bona pel·lícula, sobretot audiovisualment parlant, que no serveix com a biopic, sobretot pels seus errors historiogràfics greus, però sí com a reivindicació de la figura de l’emperadriu Sissi com a símbol de llibertat.
Marie Kreutzer és una directora austríaca coneguda per pel·lícules com The Fatherless (Die Vaterlosen) (2011) o El suelo bajo mis pies (The Ground Beneath My Feet) (Der Boden unter den Füßen) (2019). Ara digereix aquest llargmetratge sobre l’emperadriu Elisabet de Baviera (Sissi). La directora va explicar com li va arribar el projecte i quin aspecte de la vida de l’emperadriu li va interessar: “Em va arribar a través de Vicky Krieps (l’actriu protagonista i productora del film) que tenia la idea de fer la pel·lícula. (…) Vaig començar a llegir sobre Sissi i a descobrir-ne més detalls(…) Trobava molt interessant les coses que li van passar al voltant del seu 40è aniversari, i la seva frase: ‘amb quaranta anys es desapareix’ (..) Vaig pensar que aquest era un bon començament per a la pel·lícula: una dona que té el deure en la vida de ser representativa i bella envellint-se, perquè en aquell moment, quaranta anys era ser molt vell“. De fet, tot i tenir un esperit jove, el seu entorn la considerava vella i així li ho feia saber.
La narració se situa l’any 1877 quan l’emperadriu Sissi (Vicky Krieps) està casada amb Francesc Josep I d’Àustria (Florian Teichtmeister). Viu amb la seva filla petita Marie Valerie (Rosa Hajjaj), la seva germana Sophie (Lilly Marie Tschörtner) i el seu fill gran Rudolf (Aaron Friesz). Sissi volia ser una monarca diferent que es preocupava pels assumptes d’Estat i que estava a favor de la llibertat de premsa. A part d’això, va tenir diversos amants.
La fotografia de Judith Kaufmann ens permet descobrir com Sissi no aguantava la vida en societat. De fet, en moltes escenes no se li veu la cara o simplement se’n veu una ombra.
La banda sonora de Camille conté cançons molt significatives. Per exemple, la principal, “She was” de la mateixa Camille. Una lletra que defineix perfectament la personalitat de Sissi. També compta amb la dels Rolling Stones, “Tears Go by” per reflectir els sentiments d’una mare ja gran.
Una excelsa interpretació de Vicky Krieps com a Sissi encapçala el repartiment. També cal destacar el paper de Florian Teichtmeister com a Francesc Josep I d’Àustria, el marit de Sissi.
La directora va justificar en una entrevista perquè va voler dur a terme una pel·lícula d’època i un biopic diferent: “M’avorreixo fàcilment de les pel·lícules d’època molt elegants i correctament realitzades. Crec que des d’un moment molt primerenc, vaig saber que seria diferent d’alguna manera. (…) Crec que és molt important narrar la història obrint la ment de la gent i que els permeti llegir-hi alguna cosa i agafar el que els agradi. I això pot ser una cosa diferent per a tothom“. Tot i això, té una lectura clara i inequívoca a favor de l’empoderament femení que representa les ganes de llibertat de l’emperadriu. Una llibertat que també incloïa tenir un cert poder de decisió política sobre el seu regne i que estava a favor de conceptes com la llibertat de premsa. Una premsa, que, tot i això, no la tractava gaire bé. A més a més, es trobava molt limitada per la pressió social, que provenia sobretot del seu entorn més proper. En conclusió, una molt bona obra, audiovisualment parlant, que serveix més com a manifest a favor de la llibertat personal que com a biopic.
citizenjoel 