Un año, una noche

Un atemptat, dos records i dos traumes

cartell/imbd.com

Isaki Lacuesta porta al cinema el llibre “Paz, amor y death metal” de Ramón González. Aquest llibre explica des del punt de vista d’un supervivent les conseqüències del trauma d’un atemptat terrorista, en aquest cas l’atemptat del 2015 contra la sala de concerts Bataclan de París. A més a més, incideix en la figura dels “records inventats”. Això es dona, sobretot, en gent que ha viscut traumes i que té en la memòria moments completament diferents dels dels seus companys damnificats. Aquest és el cas d’en Ramón González i la seva parella Cèline en el film (Mariana en la vida real). Dues persones que, a més a més, van viure de manera oposada el temps posterior a l’atemptat: Ramón conscient del seu trauma i obsessionat a recordar cada detall d’aquell dia, i Cèline/Mariana sense contar-ho a la seva família i autonegant-se la condició de víctima. La narració, però, també conté grans reflexions sobre com aquests esdeveniments traumàtics poden arribar a canviar tota una societat. Un molt bon film, amb alguna escena innecessària, que en petits detalls és capaç de mostrar un gran drama individual i col·lectiu.

Isaki Lacuesta ha dirigit últimament films com ara La Propera Pell (2016) o Entre Dos Aguas (2018). Ara realitza aquesta pel·lícula sobre les ferides psicològiques de l’atemptat de Bataclan de París, a través del llibre “Paz, amor y death metal” de Ramón González. El director va declarar perquè va voler fer un film sobre els atemptats de Bataclan i els traumes que va causar als qui van aconseguir sobreviure: “va ser un atac al plaer col·lectiu i al plaer compartit (…) Crec que és un atemptat amb el qual poca gent es va sentir concernida (…) El moment determinant pel qual vaig decidir realitzar aquest projecte va ser la trobada amb Ramón i amb Mariana (els Ramón i Céline reals) (…) Conèixer-los va ser la clau per a fer la pel·lícula.”. De fet, són dos protagonistes molt potents.

La pel·lícula comença la mateixa nit dels atemptats, el novembre de 2015, quan Ramón (Nahuel Pérez Biscayart) i Céline (Noémie Merlant) acaben de sortir del teatre Bataclan després de l’atac terrorista. En Ramón i la Cèline hi van anar amb els seus amics Carlos (Quim Gutiérrez) i Lucie (Alba Guilera) que també van sobreviure. A partir d’aquí, el film ens mostra com Ramón i Céline van viure el trauma que van patir de manera molt diferent: en Ramón no deixant de pensar en l’atemptat i la Céline fent veure que ho havia oblidat i, fins i tot, sense mencionar al seu entorn que havia viscut els fets. En algunes escenes també observem les ferides psicològiques tant de Carlos com de Lucie.

La fotografia d’Irina Lubtchansky mostra molt bé com el trauma transforma els personatges. De cop i volta, passant de ser persones felices a viure amb l’allargada ombra de l’atemptat que transforma la seva ànima en grisa i, en alguns casos, amb la temptació de treure el pitjor d’ells mateixos. També reflecteix com els records traumàtics apareixen en forma de flashbacks en els moments més inesperats pels personatges principals.

La banda sonora de Raül Refree destaca pel seu gran ús del silenci. Els canvis de la música al silenci més absolut estan molt béns buscats.

Nahuel Pérez Biscayart ens mostra una de les cares de les víctimes: la què ho accepta, ho fa públic i ho intenta superar amb l’ajuda dels professionals corresponents, els amics i els companys de feina. En canvi, Noémie Merlant demostra com només amb petits gestos, es pot ensenyar un gran trauma. També cal assenyalar la presència, amb bones interpretacions, dels secundaris Quim Gutiérrez i Alba Guilera i els petits papers de Natalia de Molina o el cantant C. Tangana i el breu cameo dels Ramón i Mariana reals.

El director va subratllar en una entrevista què li interessa dels protagonistes: “Una de les coses que em fascinen del punt de partida de Ramón i Céline que hem desenvolupat en la pel·lícula és que són completament diferents, tant en l’aspecte emocional com en el polític. (…) Estan en una situació que ens permet identificar-nos-hi. I em sembla d’allò més pertorbador, però també d’allò més interessant. El fet que dues persones que han viscut el mateix i han estat en el mateix camerino, recordin, literalment, coses diferents. I ho afrontin de maneres completament diferents.” Això acaba essent el punt clau i on, a més a més, s’hi afegeix dues maneres d’entendre les causes i les conseqüències de l’atemptat políticament molt diverses. De fet, el que exterioritza i representa més aquests sentiments és el personatge de Carlos. Una molt bona pel·lícula, amb alguna escena de pel·lícula romàntica innecessària, que descriu perfectament les ferides psicològiques sense necessitat de mostrar gaire l’horror de l’atemptat perquè només amb la mirada dels protagonistes ja te l’imagines.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.