Norma i la misogínia de Hollywood
Andrew Dominik adapta la novel·la homònima de Joyce Carol Oates, que narra la curta vida de l’actriu i icona del cinema Norma Jeane, coneguda com a Marilyn Monroe. Per començar, la seva infantesa amb la seva mare que patia greus problemes mentals i sense saber qui era el seu pare. Posteriorment, la seva complicada vida com a actriu ja famosa, amb els seus tres matrimonis i les seves múltiples relacions sentimentals. La narració retrata perfectament la misogínia de Hollywood i com les actrius, en molts casos, eren tractades com a simples objectes (sexuals). A més a més, mostra com Los Angeles estava plena de gent que practicava tota classe d’abusos. Una pel·lícula que no acaba d’aprofitar el bon material original que té i es perd amb un excessiu metratge per cercar la morbositat. D’altra banda, no mesura prou la importància dels diferents episodis de la vida de Marilyn. En tot cas, cal destacar la interpretació d’Ana de Armas.
Andrew Dominik és un director australià conegut per pel·lícules com ara Chopper (2000) i, sobretot, L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (The Assassination of Jesse James by the Coward Robert Ford) (2012). Ara adapta la novel·la homònima de Joyce Carol Oates, que biografia la vida de Marilyn Monroe. El director va explicar per què va decidir portar-la a la pantalla gran: “Algú em va dir que era bona. (…) Sé que em va agradar. Va ser uns anys més tard quan vaig pensar: ‘Oh, potser podria ser una pel·lícula!'(…) El llibre no és un biopic tradicional (…) S’acosta a la seva vida des de la fortalesa del seu jo i la creació del seu mite. I la manera com aquesta mena de mitologia l’afecta al llarg de la seva vida. La pel·lícula és el llibre.” De fet, un dels punts forts del film és el fet que s’allunya dels biopics tradicionals.
La narració comença quan Norma Jeane (Lily Fisher) és una nena que viu amb la seva mare Gladys (Julianne Nicholson). Gladys és una persona, que pateix episodis esquizofrènics, traumatitzada pel fet que el pare de la Norma l’hagués abandonada després de saber que estava embarassada. Un dia Gladys intenta matar la nena, però aquesta s’escapa i, finalment, acaba en un orfenat, Posteriorment, veiem com Norma aconsegueix convertir-se en actriu i esdevé la Marilyn Monroe que coneix tothom. Enmig d’això, el film ens detalla algunes relacions que va tenir, les sexuals com amb els fills de Charles Chaplin (Xavier Samuel) i d’Edward G. Robinson (Evan Williams), i també el seu matrimoni amb dos dels seus tres marits, amb el jugador de beisbol Joe DiMaggio (Bobby Cannavale) i l’escriptor Arthur Miller (Adrien Brody). Finalment, també la seva polèmica i poc aclarida relació amb el president John F. Kennedy (Caspar Phillipson). Durant tota la seva vida, Norma va somiar en retrobar-se amb el seu pare, qui li va escriure algunes cartes.
La fotografia de Chayse Irvin juga molt bé amb la llum: les escenes més il·luminades són, la majoria, de pel·lícules de la Marilyn. De seguida, però, veiem que darrere aquesta il·luminació artificial s’hi amaga el sacrifici de l’ànima de Monroe, Norma Jeane. Un defecte greu és que juga massa amb diversos formats de pantalla, cosa que contribueix a descol·locar l’espectador.
La banda sonora de Nick Cave i Warren Ellis es basa en les bandes sonores dels musicals o pel·lícules on apareix Marilyn Monroe cantant, com Niagara (1953), Els senyors prefereixen les rosses (Gentlemen Prefer Blondes) (1953) o Níngú no és perfecte (Some Like It Hot) (1959). A part d’això, afegeix dramatisme, i un cert grau de la por i del terror que va patir l’actriu en alguns moments de la seva vida.
De les interpretacions cal destacar una magistral Ana de Armas que dibuixa perfectament l’ànima de l’actriu i la dualitat entre el personatge públic de Marilyn i la dona traumatitzada pel seu passat, Norma Jeane. També cal assenyalar Lily Fisher com a una Norma Jeane de nena; la de Julianne Nicholson com a mare de Norma i la d’Adrien Brody com a Arthur Miller, l’últim marit de Marilyn.
El director va detallar en una entrevista com van voler realitzar el film pel que fa a les imatges: “Intentàvem imitar les imatges (icòniques de Marilyn Monroe i de les pel·lícules en què va aparèixer) i després donar la volta a les associacions que la gent té amb aquestes imatges al cap. La idea era distorsionar el significat de les coses segons el seu drama intern“. De fet, aquesta és una de les virtuts del film: ensenyar el mite per veure la persona que hi havia al darrere. Una persona molt marcada per la misogínia i víctima de les relacions tòxiques i, finalment, del seu propi personatge. Tot i això, les escenes que ho mostren s’acaben convertint en pura morbositat i algunes són sexualment explícites. Això provoca que no se subratlli prou la intel·ligència de Marilyn. En conclusió, un film que no excel·leix ni com a biopic ni com a adaptació d’un llibre, ja que no aprofundeix prou a l’hora de mostrar la vida de Norma Jeane/Marilyn Monroe en tota la seva gran i verdadera dimensió personal i artística.
citizenjoel 