Crímenes del futuro (Crimes of the Future)(2022)

L’art del dolor

cartell/imbd.com

David Cronenberg dirigeix aquesta pel·lícula de ciència-ficció que se situa en un futur apocalíptic, on una de les formes d’art d’avantguarda és fer espectacles mostrant nous òrgans pel cos humà. El film té el mateix títol que un altre del mateix director del 1970, amb el qual comparteixen algunes temàtiques com mostrar l’obsessió dels humans pels seus propis cossos. Els protagonistes són els artistes Saul Lenter i Caprice. Saul pateix una síndrome que fa que el cos produeixi nous òrgans sense cap funció. Durant els espectacles, Caprice opera a Saul per extirpar-los i mostrar-los als espectadors en directe. Per aquest motiu, són seguits ben de prop per l’Oficina del Registre Nacional d’Òrgans. Un dia Saul rep un encàrrec: un pare li demana que faci, com a espectacle, l’autòpsia del seu fill en directe… La narració tracta diversos temes com què és art i quins són els límits de la ciència. Una bona pel·lícula, truculenta i sàdica en molts moments, que et va portant al seu món, amb un final inesperat.

David Cronenberg ha dirigit últimament films com ara Cosmopolis (2013) o Maps to the Stars (2014). Ara realitza i escriu el guió d’aquesta pel·lícula que comparteix nom i algunes temàtiques amb l’homònima del mateix director de l’any 1970, en el que era el segon llargmetratge d’aquest director canadenc. El director va defensar perquè els protagonistes, que fan espectacle amb òrgans humans (neoòrgans), se’ls pot considerar artistes: “En Saul està oferint el seu cos, i en última instància, la Caprice també. I dic que potser és l’anàleg a allò que és un artista. Un artista ofereix d’alguna manera el seu jo essencial, l’interior, al món per a una mena d’alimentació que hi ha entre ell i el seu públic.” Una visió qüestionable i qüestionada durant la narració.

El film se situa en un futur apocalíptic. Els protagonistes del film són els artistes Saul Tener (Viggo Mortensen) i Caprice (Léa Seydoux). Saul pateix la “Síndrome de l’Evolució Accelerada”, per la qual cosa el seu cos produeix nous òrgans vestigials sense cap funció. Aprofitant aquest fet, Saul i Caprice organitzen uns espectacles que consisteixen en el fet que Caprice li extirpa els nous òrgans en directe a Saul. Un dia els buròcrates de l’Oficina del Registre Nacional d’Òrgans, Timlin (Kristen Stewart) i Wippet (Don McKellar) els demanen que registrin els nous òrgans de Saul. L’acció comença quan Saul rep un encàrrec ben particular: un pare, Lang (Scott Speedman) li demana que el seu pròxim espectacle sigui practicar en directe l’autòpsia al seu fill Brecken (Sozos Sotiri) en directe. El nen va ser assassinat per la dona de Lang, Djuna (Lihi Kornowski), mare de Brecken, després que aquest tingués comportaments estranys.

La fotografia de Douglas Koch pinta un futur fosc. Un futur fosc on encara hi ha marge per moments més ombrívols i on no hi ha gaire llum d’esperança.

La banda sonora de Howard Shore aporta el misteri i la tensió necessaris. I el més rellevant, et situa en aquest demà catastrofista que descriu el film.

De les interpretacions cal destacar la d’un genial Viggo Mortensen com a Saul. Una actuació que es complementa molt bé amb la de Léa Seydoux com a Caprice. En canvi, Kristen Stewart com a Timlin mostra massa inexpressiva en un personatge que amaga molts pensaments i sentiments interiors.

El director va afirmar en una entrevista que “l’art pot normalitzar algunes coses que serien criminals o socialment inacceptables en qualsevol altre cas“. De fet, durant l’acció la policia es manté atenta a totes les performances artístiques dels protagonistes. Això també serveix per obrir els debats al voltant de l’art, presents en la narració: Què és i què no és art? Quins són els seus límits? Quina ha de ser la relació entre el creador i la seva obra? Quina ha de ser la relació entre l’administració i l’art? Tots aquests temes s’entrelliguen amb els relacionats amb la ciència i quins són també els seus límits, tant de possibilitats com morals i ètics. Tot embolcallat d’una crítica explícita cap a la societat de l’espectacle i a la burocràcia malentesa. A més a més, també tracta el tema de com es fan i com són les relacions humanes, sigui en l’àmbit de la parella, de la família o de la societat. També introdueix el tema del canvi climàtic i la discussió sobre com evitar-lo o minorar-lo. Un bon film amb un guió interessant que es perd amb imatges massa explícites i plenes de morbositat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.