Elvis i el coronel Parker
Baz Luhrmann dirigeix aquest biopic de la vida d’Elvis Presley. Per fer-ho, es basa en la relació que va tenir el cantant amb el seu mànager, el coronel Parker. De fet, el narrador és Parker que ens explica la vida de l’Elvis a partir de quan es van conèixer i es va convertir en el seu representant i li va impulsar la carrera. A partir d’aquí, anem coneixent detalls de la vida d’Elvis i també la del coronel. La narració ens parla de la falsedat d’algunes persones, i també del paper que sovint han de representar els famosos en contra de la seva autèntica voluntat. A més a més, obre el debat de fins a quin punt els artistes són producte de la seva època o construeixen una nova cultura, i quina ha de ser la seva implicació en la societat i en els canvis socials. Hem de tenir en compte que Elvis va viure la lluita pels drets socials i contra la discriminació racial dels anys seixanta. Un bon film que va de menys a més i que va agafant força a mesura que la figura d’Elvis sobrepassa la del coronel Parker.
Baz Luhrmann és un director conegut per pel·lícules com Moulin Rouge! (2001) o El gran Gatsby (The Great Gatsby) (2013), entre d’altres. Ara porta a la pantalla gran la vida del mític cantant Elvis Presley. El director ha defensat que és un biopic diferent, ja que “És una pel·lícula sobre la indústria de l’espectacle. Però, també tracta de l’Amèrica dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Està al centre de la cultura, per a bé i per a mal. I no es pot parlar de l’Amèrica d’aquell període sense parlar de la lluita contra la discriminació racial i tantes altres coses.“. De fet, el context històric és molt important per entendre la vida d’Elvis Presley.
La pel·lícula és narrada pel coronel Parker (Tom Hanks). Comença explicant com va conèixer un jove Elvis Presley (Austin Butler), que encara vivia amb els seus pares, la seva mare Glady (Helen Thomson) i el seu pare Vernon (Richard Roxburgh). A partir d’aquí, la narració, a través de flashbacks també de la seva infantesa, ens va mostrant el camí cap a la fama del cantant, la construcció del seu personatge i finalment, el seu declivi fins a la seva mort prematura amb quaranta-dos anys. En mostra també la seva vida personal, com la relació amb els pares i posteriorment, amb la seva dona Priscilla (Olivia DeJonge), amb la qual té una filla…
La fotografia de Mandy Walker metaforitza perfectament la foscor que s’amaga darrere la llum del món de l’espectacle: gent sense escrúpols que només cerca el seu benefici personal a costa de les estrelles.
El film compta amb dues magnífiques interpretacions: la d’un irreconeixible Tom Hanks com a coronel Parker, i la d’Austin Butler com a Elvis. En aquest últim cas, Austin va creixent interpretativament a mesura que el seu paper va agafant protagonisme.
El director va definir en una entrevista la relació del cantant amb la política i la societat del moment: “Per què l’Elvis era l’única cara blanca del Club Andy? Per què tenia tots aquests amics de color? Per què sortia amb en BB King? (…). Així que en els anys cinquanta és un rebel total i es converteix en un problema polític. No és una criatura política, i mai no suggereixo que ho sigui, és només la seva circumstància.” De fet, però, s’insinua que Elvis hauria volgut tenir un paper més important en els esdeveniments de l’època que, tanmateix, la indústria representada pel seu mànager, el coronel Parker, va obstaculitzar. L’ambient polític i social i el context històric, en general, està molt ben reflectit durant tota la narració. Un film, però, que també ens parla del joc de màscares i hipocresies que existeixen a la societat, tant en l’àmbit públic com el privat. El coronel Parker com a gran director que ha creat el personatge d’Elvis i Elvis com a persona que recela del seu propi personatge. En conclusió, una bona pel·lícula amb una primera part que es perd amb l’espectacularitat de les imatges i massa centrada en la figura del coronel Paker, i amb una segona més interessant que mostra totes les cares d’Elvis.
citizenjoel 