Alcarràs

L’última collita

cartell/imbd.com

Carla Simón dirigeix aquesta pel·lícula sobre la vida al camp i la seva particular lluita per sobreviure. Per fer-ho, ens mostra la família Solé que es dedica al cultiu del presseguer. Aquesta família està a punt de perdre les seves terres després de vuitanta anys, mentre la casa del costat ja han decidit deixar l’ofici i dedicar-se a instal·lar-hi plaques solars. En aquest punt, tots els membres es reuneixen per passar l’últim estiu junts per dur a terme l’última collita. La narració evidencia els problemes de la pagesia actual, sense idealitzar-la en cap moment, exhibint-ne les coses bones, però també alguns punts foscos. A més a més, reflecteix les diverses visions del món (de la pagesia) que tenen les diferents generacions. Una magnífica pel·lícula que va de menys a més i que és tota una obra d’art audiovisual.

Carla Simón es va donar a conèixer amb Estiu 1993 (2017). Ara digereix aquest film que va guanyar l’Ós d’Or a la Berlinale. La directora va explicar quina va ser la seva font d’inspiració: “La idea va sortir quan va morir el meu padrí (…) En aquell moment em vaig plantejar reivindicar el seu llegat i pensar què passaria si algun dia aquests arbres desapareguessin. Els meus tiets continuen cultivant i espero que els seus fills també ho facin, però quan mires el seu voltant t’adones que és difícil: cada vegada hi ha més gent que plega, no hi ha relleu generacional al camp, n’estan molt farts, no saben què cobraranEl desig de fer la pel·lícula venia de retratar això.” De fet, n’aconsegueix fer una excel·lent fotografia.

Els protagonistes de la pel·lícula són la família Solé. Està formada pel pare Quimet (Jordi Pujol Dolcet), la mare Dolors (Anna Otín) i els seus fills: en Roger (Albert Bosch), el més gran; la Mariona (Xènia Roset) i Iris (Ainet Jonou), la petita. També hi viu l’àvia i l’avi, en Rogelio (Josep Abad), el “padrí”. El film comença quan reben una mala notícia: no poden continuar sent propietaris de les terres perquè no troben cap document que ho demostri, ja que el contracte va ser fet oralment i sense cap paper. Això farà que decideixin passar l’última collita junts mentre intenten lluitar per conservar la seva terra de cultiu de préssecs. De fet, una part de la família debatrà si no haurien de fer com el seu veí de terrenys, Joaquim Pinyol (Jacob Diarte) i començar o participar en el negoci de les plaques solars.

La fotografia de Daniela Cajías ens presenta un punt de vista subjectiu: veiem totes les imatges com les veuen els protagonistes, sobretot els més joves i innocents. A més a més, alterna imatges quasi documentals amb plans que semblen autèntiques obres d’art.

La banda sonora d’Andrea Koch es basa en la Cançó de pandero. Una cançó que ens parla de la vida al camp alhora que també reflecteix les lluites dels pagesos.

Del càsting, el primer que cal advertir és que la gran majoria d’actors no són professionals. Tot i això, destaquen les interpretacions d’en Josep Abad coma a Rogelio i la de la petita Ainet Jonou com a Iris.

La directora va explicar en una entrevista perquè la pel·lícula era una reivindicació del món de la pagesia: “Penso que, com a consumidors que comprem cada dia, podem tenir aquesta consciència més present. La globalització en el que comprem i mengem no té cap sentit, és absurda. Que un pagès produeixi un quilo de préssec per 15 cèntims i nosaltres l’acabem comprant per tres euros i que, a més a més, no sigui d’aquí, és per preguntar-se què està passant. M’encantaria que, després de veure la pel·lícula, la gent anés al súper i es preguntés si el préssec és de Lleida o no.” De fet, la narració fins i tot ens mostra les manifestacions dels últims anys de la pagesia posant sobre la taula el baix preu que els paguen les grans superfícies comercials pel seu producte. El film, però, lluny d’idealitzar el món del camp, també en mostra totes les cares, des de la més amable pel fet de ser un col·lectiu bastant unit a l’hora de les reivindicacions, fins a la més desagradable, amb enveges entre els mateixos pagesos. A més a més, també és un excel·lent retrat de com viuen les diferents generacions el món del camp, com l’entenen i com el gestionen. Deixant de banda tot això, es tracta d’un magnífic producte audiovisual, on Carla Simón evidencia el seu absolut domini tant del relat com de la càmera, imprescindibles per entendre la qualitat d’aquesta pel·lícula.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.