El SOS dels pescadors i dels sords
Siân Heder dirigeix aquesta pel·lícula que és un remake de la pel·lícula francesa La familia Bélier (La Famille Bélier) (2014). La protagonista és la jove Ruby Rossi, filla oient de pares sords i l’única de la família amb capacitat de sentir. Una família que té un vaixell, amb el qual es dediquen al negoci de la pesca. Ruby comença l’optativa de coral a l’institut. El seu professor li descobreix un gran potencial i, per això, l’anima a anar una de les millors escoles de música dels Estats Units. Ruby tindrà el debat intern sobre si quedar-se a ajudar els seus pares i el seu germà a continuar el negoci familiar o intentar complir el seu somni de ser cantant. La narració conté un missatge de socors de dos col·lectius sovint oblidats: el dels pescadors i el dels sords. En ambdós casos tenen unes necessitats que la societat normalment ignora. A més a més, també reflexiona sobre què significa comunicar-se amb els altres, i les diferents maneres que hom té de fer saber els seus sentiments. Una molt bona pel·lícula, sobretot audiovisualment parlant, amb un guió previsible.
Siân Heder és una directora coneguda pel seu paper de guionista de sèries com Orange is the New Black (2013-2018) o Litttle America (2020). També ha dirigit el curt Mother (2016) i el llargmetratge Tallulah. El nom del film, CODA són les sigles en anglès de Child of Deaf Adults (Fill oient de pares sords, FOPS en català). Es tracta d’un remake de la pel·lícula francesa La familia Bélier (La Famille Bélier) (2014) d’Eric Lartigau. La directora va explicar què la va atraure d’aquesta història: “La divisió que es produeix entre el món dels sords i el de les persones que senten. Els CODA poden créixer amb l’ASL (llenguatge de signes) com a primera llengua. Pertanyen a la cultura sorda, sent oients, i han de sortir a fora de casa en el món auditiu, mentre se senten molt connectats al món dels sords. Tots aquests elements em van emocionar molt.” De fet, la protagonista viu constantment entre els dos mons, el de sords i el de les persones que hi senten.
La protagonista de la pel·lícula és Ruby Rossi (Emily Jones). Ruby és l’única persona que hi sent d’una família de sords, formada pel seu pare Frank (Troy Kotsur), la seva mare Jackie (Marlee Matlin) i el seu germà Leo (Daniel Durant). Es dediquen al negoci de la pesca i la fan servir com a intèrpret amb els que hi senten. Un dia Ruby comença l’optativa de coral a l’escola amb el professor Bernardo Villalobos (Eugenio Derbez). Bernardo animarà Ruby a dedicar-se al món de la música i a intentar entrar en una de les escoles de música més importants dels Estats Units. Això farà que Ruby dubti entre tenir cura de la seva família i complir el seu somni de ser cantant…
La fotografia de Paula Huidobro contrasta molt bé el món diferent en què viu Ruby, respecte a la seva família. La sordesa els fa viure en un món tancat en si mateix,
La banda sonora de Marius de Vries és un dels punts clau del film. Hi ha una cançó que defineix perfectament la narració: “Both Side Now”, composta originalment per Joni Mitchell. La seva lletra ens parla de la vida, de les il·lusions i de l’amor tant en la manera de donar-lo com de rebre’l, en totes les seves expressions. A més a més, el títol reflecteix el debat intern de la protagonista, entre les seves il·lusions i les obligacions que té amb la seva família.
Emily Jones brilla com a Ruby: els gestos i les paraules es complementen de manera perfecta per mostrar-nos les contradiccions internes que pateix. Troy Kotsur com a Frank, pare de Ruby, tot i la sordesa del personatge (i de l’actor), és un dels que comunica més bé de tota la narració. També cal destacar la interpretació d’Eugenio Derbez com a Bernado, el personatge que impulsa la protagonista a lluitar pels seus somnis.
La directora va justificar en una entrevista l’ús de la música en la pel·lícula: “La música divideix la història en el sentit que apassiona Ruby, però de la qual els seus pares no tenen experiència, almenys no de la mateixa manera. (…) Quan se li demana a Ruby que expliqui els seus sentiments respecte a la música, utilitza el llenguatge de signes per explicar-ho, ja que no té paraules per aquell moment: hi ha alguna cosa sobre l’ASL (llenguatge de signes) que és més emocional, més expressiu, més melòdic, més rítmic que el llenguatge parlat.” De fet, fins i tot en algun moment del film, els sords es fan entendre molt millor amb llenguatge de signes que molts personatges que parlen per a no dir res. La narració, tanmateix, és un crit d’alerta sobre la situació que viuen els pescadors, afogats entre el preu baix que es paga pel seu peix i la burocràcia que els dificulta la feina. També, els problemes que pateix la comunitat sorda i com, a vegades, són víctimes de la incomprensió, les bromes i el menyspreu dels altres. El gran tema de la narració és la comunicació i el llenguatge en totes les seves formes: des de la música fins al llenguatge parlat i també el dels sords. En conclusió, un molt bon film, amb tocs de comèdia, amb una escena final molt emotiva.
citizenjoel 