Licorice Pizza

Declaració d’amor (al cinema i a la publicitat)

cartell/imbd.com

Paul Thomas Anderson dirigeix aquesta pel·lícula que es basa en la vida real del seu amic, el productor Gary Goetzman. La pel·lícula se situa en els anys vuitanta i comença quan Gary, un jove de quinze anys, coneix la jove fotògrafa Alana. A partir d’aquí, Alana descobreix que és un actor que treballa a l’empresa de publicitat i relacions públiques de la seva mare. El noi intentarà seduir la noia, que el veurà sempre com un nen. Gary permetrà a Alana posar-se en contacte amb el món de la publicitat, i sobretot el de Hollywood… Un bon film que no aconsegueix arribar a emocionar, però que dibuixa molt bé els Estats Units dels anys vuitanta.

Paul Thomas Anderson és un director conegut per films com Boogie Nights (1997), Magnolia (1999) The Master (2013) o El fil invisible (Phantom Thread) (2017), entre d’altres. Ara porta al cinema l’adolescència de Gary Goetzman. Gary és actor, compositor musical i, sobretot, productor de la companyia Playtone, juntament amb Tom Hanks, amb la qual ha fet films com La guerra d’en Charlie Wilson (Charlie Wilson’s War) (2007) o Mamma Mia! (2008). El director va explicar com li va venir la inspiració per fer aquesta pel·lícula: “Fa molt de temps caminava pel meu veïnat, i vaig passar per l’escola secundària Portola. Era el dia de la foto de final de curs, i vaig veure un adolescent flirtejant amb la noia que estava fent les fotos. Vaig veure instantàniament que seria una bona premissa per una història (…) Tinc un amic que va créixer a la Vall de San Fernando (Los Angeles, als Estats Units), Gary Goetzman. Era un actor infantil que es va involucrar en el negoci dels llits d’aigua. I em va explicar totes aquestes històries, i cadascuna era més meravellosa que l’anterior” De fet, sí la narració es dividís en capítols, tots tindrien el seu punt d’interès.

El film comença quan el jove de quinze anys Gary (Cooper Hoffman) coneix Alana (Alana Haim), més gran que ell, quan aquesta ajuda a fer les fotos de final curs del seu centre escolar. Gary intentarà seduir-la, però Alana només el veu com un amic. Gary la convida a l’estrena d’una pel·lícula que ha fet amb Lucy Doolittle (Christine Ebersole), personatge basat en l’actriu Lucille Ball. Ben aviat, descobrirà que Gary té una empresa important de publicitat i relacions públiques, a la qual treballarà, sobretot en el nou projecte: vendre els nous matalassos d’aigua. Paral·lelament, li obrirà les portes al món del cinema.

La fotografia de Michael Bauman i Paul Thomas Anderson està formada per magnífics plans seqüència que segueixen els protagonistes. A més a més, destaca sobretot per com aconsegueix l’ambientació dels anys vuitanta.

La banda sonora de Jonny Greenwood compta amb cançons d’artistes com David Bowie o Paul McCartney. De fet, la de David Bowie, “Life On Mars?” és el tema principal del film. No és estrany, ja que parla d’una noia insatisfeta amb la realitat (personal, professional i històrica) que li ha tocat viure com la protagonista.

Cooper Hoffman, fill de Philip Seymour Hoffman, brilla com a Gary. Un noi que darrere el seu aire despreocupat s’hi amaga una persona, en el fons, intel·lectualment molt potent. Alana Haim com Alana construeix molt bé el contrast amb Gary. També cal assenyalar diverses altres interpretacions: el petit paper de Bradley Cooper com a Jon Peters, productor de cinema i parella de Barbra Streisand; Christine Ebersole com a Lucy Doolittle, personatge que es basa en l’actriu Lucille Ball; i sobretot Sean Penn com a Jack Holden, William Holden.

El director va explicar en una entrevista l’origen del títol: “Aquestes dues paraules em recordaven la major part de la meva infància. Quan estava creixent, hi havia una cadena de magatzems al sud de Califòrnia anomenada Licorice Pizza. Semblaven les adequades per transmetre els sentiments de la pel·lícula. ” De fet, el film també és un gran retrat de l’adolescència i del primer amor. La narració també és una reivindicació del món de la publicitat, que rep un cert tractament d’art. La pel·lícula també és un excel·lent retrat del món del cinema i de l’espectacle. En conclusió, un bon film, sobretot audiovisualment parlant, que té un final massa sobtat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.