Spider-Man: No Way Home

Un gran poder comporta madurar

cartell/imbd.com

Jon Watts dirigeix aquesta nova pel·lícula de Spiderman de la factoria Marvel. L’acció comença quan el periodista J. Jonah Jameson revela públicament que Peter Parker és Spiderman i l’acusa d’haver matat el verdader heroi de la humanitat: Mysterio. Davant d’aquest fet, Peter visita al mag Doctor Strange perquè amb els seus poders màgics aconsegueixi que tothom oblidi que Peter Parker és Spider-Man. Enmig del truc de màgia, Peter intenta afegir-hi les excepcions de la seva família i els seus amics. Això provoca que, enmig de l’encanteri, es produeixin errors que fan que vinguin, des d’altres realitats paral·leles, tots els altres Spider-Man i els seus antagonistes… Peter Parker haurà d’intentar arreglar els problemes que ha causat. La narració ens parla del procés cap a la maduresa de les persones, en aquest cas Peter Parker. Un procés que comporta acceptar els fets desagradables de la vida i també entendre que les coses no sempre funcionen com hom vol. A més a més, serveix per contraposar l’ús de les tecnologies (i la ciència) en el món dels superherois: abans, majoritàriament, només els adversaris utilitzaven enginys electrònics, i en moltes pel·lícules actuals també els fan servir els superherois… Tot això, enmig d’una crítica al món de les xarxes socials i, fins i tot, reflecteix una confrontació generacional. Una bona pel·lícula en el seu gènere, però que no arriba a la categoria d’obra mestra que alguns li volen atorgar.

Jon Watts és un director conegut per films com El Payaso del Mal (Clown) (2014) i Cop Car (2015) i també Spider-Man: Homecoming (2017). Ara dirigeix aquesta pel·lícula que se situa posteriorment a l’acció de Spider-Man: Lejos de casa (Spider-Man: Far From Home) (2019). El director va explicar en una entrevista el procés de creació del guió amb els tres actors que han interpretat Spider-Man en el cinema (Tobey Maguire, Andrew Garfield i Tom Holland): “Ens vam asseure tots plegats en cadires en un cercle i vam repassar el guió junts. Hi havia parlat per separat, així i tot, vaig fer que parlessin de la història, de com encaixaven les peces i de què significava Spider-Man. Aquest fet em va emocionar. Teníem els tres únics actors que havien interpretat a Spider-Man en una pel·lícula (…) Era com una sessió de teràpia de Spider-Man“. De fet, la narració subratlla bastant la diferència entre els tres Spider-Man i els seus respectius universos.

L’acció de la pel·lícula comença quan el periodista J. Jonah Jameson (J. K. Simmon) fa públic que Peter Parker (Tom Holland) és Spider-Man i l’acusa d’haver matat el verdader heroi de la humanitat, Mysterio (Jake Gyllenhaal). Peter és perseguit pel públic, la premsa, les xarxes socials i l’FBI. Ell, el seu millor amic Ned (Jacob Batalon) i la seva parella Michelle “MJ” Jones-Watson (Zendaya) no són acceptats com a futurs estudiants al Massachusetts Institute of Technology (MIT) a causa d’aquest fet. Per aquest motiu, Peter, desesperat, decideix demanar ajuda al mag Doctor Strange (Benedict Cumberbatch) perquè tothom oblidi que Peter Parker és Spider-Man. Peter espatlla el truc de màgia quan intenta posar-hi condicionants. Això provoca que els antagonistes de Spider-Man d’altres realitats paral·leles vinguin tots al mateix univers que Peter. Això vol dir que Peter s’haurà d’enfrontar amb el Doctor Octopus (Alfred Molina), El Follet Verd (Willem Dafoe), Electro (Jamie Foxx), Lizard (Rhys Ifans) i Sandman (Thomas Haden Church). Peter intentarà revertir la maldat d’aquests éssers a través de la ciència i comptarà amb l’ajuda dels altres dos Spider-Man (Tobey Maguire i Andrew Garfield).

La fotografia de Mauro Fiore conté referències clares a clàssics de la ciència-ficció com Blade Runner (1982). A part d’això, són evidents els homenatges a les altres pel·lícules de Spider-Man.

La banda sonora de Michael Giacchino acompanya en tot moment l’acció. Una acció que també conté moments dramàtics.

Dels actors cal destacar la interpretació de Tom Holland com el Peter Parker/Spider-Man de l’univers on passa l’acció. Ens mostra clarament l’evolució del personatge: al principi del film encara té una mentalitat infantil i al final ja es comporta com un adult. També cal assenyalar l’actuació de Tobey Maguire i Andrew Garfield que fan molt bé el contrapunt a l’Spider-Man de Tom Holland.

El director en una entrevista va descriure l’actitud de Peter davant la vida: “Peter Parker té una missió i no vol córrer cap risc. D’alguna manera reflecteix les meves pròpies pors com a director“. De fet, la seva por que el món no sigui com ell voldria, és una mostra més de la immaduresa inicial del protagonista. Aquesta narració és tota una epopeia sobre el fet de madurar com a persona i també com a personatge públic. El film, però, també ens mostra l’evolució del mateix gènere de la pel·lícula de superherois quan es contraposen els tres diferents Spider-Man. Abans els superherois es basaven bàsicament en la màgia dels seus poders, en canvi, ara aquests es complementen amb la ciència i la tecnologia. Un fet que també s’acaba convertint en una excusa per mostrar el conflicte generacional i com s’entén el bé i el mal al llarg de les generacions. Aquests nous superherois viuen en un món diferent amb el paper preponderant dels mitjans de comunicació i, sobretot, de les xarxes socials. En conclusió, una bona pel·lícula que serveix per tancar de manera brillant la trilogia que va començar amb Spider-Man: Homecoming (2017) que, tanmateix, no és la gran pel·lícula que es vol creure que és.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.