Being the Ricardos

Lucille Ball en temps de maccarthisme

cartell/imbd.com

Aaron Sorkin dirigeix aquesta pel·lícula que narra una setmana en la vida del matrimoni entre l’actriu Lucillle Ball i l’actor Desi Arnaz. Tots dos protagonitzaven la sèrie de televisió I Love Lucy. La seva vida personal, aparentment feliç, quedarà afectada per la publicació de dues notícies: una que acusa Lucy de comunista i l’altra que afirma que Desi té una amant. El film ens descriu la societat americana de finals dels anys cinquanta i principis del seixanta, una societat masclista i en plena caça de bruixes cap als suposats comunistes de Hollywood. Tanmateix, és un retrat fidel del món de les sèries de televisió per dins. La pel·lícula, en format de fals documental, és molt irregular en el seu desenvolupament, tot i tenir algunes grans escenes. Destaca per les dues interpretacions protagonistes, Javier Bardem com a Desi, però sobretot la de Nicole Kidman com a Lucy.

Aaron Sorkin és un director que fins ara havia destacat en la seva faceta de guionista, en films com ara Algunos hombres buenos (A Few Good Men) (1992) o La Guerra de Charlie Wilson (Charlie’s Wilson War) (2007). Aquest és el tercer treball com a director després de Molly’s Game (2017) i El juicio a los 7 de Chicago (The Trial of the Chicago Seven) (2020). Ara porta al cinema una setmana en la vida l’actriu Lucille Ball i l’actor i cantant Desi Aranz mentre estaven rodant I Love Lucy. El director va explicar com i quan li va arribar la possibilitat de dur a terme aquest projecte: “Fa uns cinc anys, Todd Black, el nostre productor, em va preguntar si volia escriure una pel·lícula sobre Lucille Ball i Desi Arnaz. (…) Em va donar informació sobre Lucy i Desi. Per exemple, no sabia que Lucy havia estat acusada de ser comunista (…) Tampoc sobre les dificultats en el seu matrimoni”. Tots aquests arguments tan interessants no són prou ben aprofitats pel guió.

La narració se situa l’any 1960 quan la comèdia I Love Lucy, protagonitzada pel matrimoni Lucillle Ball (Nicole Kidman) i l’actor Desi Arnaz (Javier Bardem) està triomfant a la televisió nord-americana. La vida de la parella es complicarà a partir de dues publicacions: una que assegura que Lucy és comunista i l’altra on es veuen imatges que, suposadament, demostren la infidelitat de Desi a la seva dona. El film, com a fals documental, compta amb el testimoni fictici dels guionistes de la sèrie, ja de grans: Bob Carroll (Ronny Cox), Madelyn Pugh (Linda Lavin) i Jess Oppenheimer (John Rubinstein).

La fotografia de Jeff Cronenweth contrasta molt bé la llum i l’alegria de l’anomenada American Way of Life (la vida feliç de la família tradicional americana), metaforitzada en la sèrie I love Lucy, amb la foscor de la vida real de darrere les càmeres. La primera mostra una Amèrica feliç i intranscendent, la segona una societat entre el final de la caça de bruixes i el començament de les lluites pels drets civils. Unes lluites que també incloïen la lluita pels drets de les dones, un exemple d’això a Hollywood seria la de les embarassades per aparèixer en pantalla a les sèries de televisió.

La banda sonora de Daniel Pemberton acompanya bé la narració. Primer, en els moments de felicitat aparent, i després amb la tempesta perfecta que viu la parella: l’acusació de comunisme contra Lucy i les suposades infidelitats del seu marit.

De les interpretacions cal assenyalar la de Nicole Kidman com a Lucille Ball. La Lucille Ball era una persona intel·ligent, a diferència del personatge de Lucy que interpretava a la sèrie I Love Lucy, i que volia ser capitana del seu destí en tots els aspectes. En canvi, Javier Bardem, com a Desi, cau massa en la caricatura a l’hora de construir el personatge com un immigrant cubà acabat d’arribar als Estats Units per la Revolució Cubana.

El director va explicar en una entrevista quin era el seu objectiu i quines temàtiques tractava el film: “Vull que la gent gaudeixi de la pel·lícula. Un parell de coses per reflexionar: Lucy, la protagonista, es troba amb un problema: està a punt de ser marginada socialment. Corre perill la seva sèrie, així com la seva carrera i la de Desi (…) Si això recorda a algú la cultura de la cancel·lació (de censura social) d’avui en dia, per a mi perfecte.” Aquesta censura no és només a causa de la caça de bruixes del senador McCarthy i la premsa que acusa Lucy de comunista, sinó també dins l’equip de producció de la sèrie I love Lucy, alguns no entenien o no volien entendre que la sèrie era bàsicament l’actriu. De fet, el masclisme és un dels temes clau de la narració pel tracte que rep Lucille com a dona: molts no la valoren com el què és, una persona absolutament capacitada per aportar idees vàlides a la sèrie. En conclusió, una pel·lícula que posa sobre la taula qüestions interessants, però que no hi aprofundeix prou. També pateix un cert caos narratiu que pot fer perdre l’espectador en alguns moments.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.